Una prova que Espanya s’ha vist arrossegada a la dinàmica plebiscitària plantejada per la Generalitat, són les toies que es presenten a les eleccions del 27S. Si l’independentisme no s’hagués convertit en una màquina de triturar discursos autonomistes, els partidaris de mantenir Catalunya sota el jou espanyol haurien pogut donar un aire convencional a les properes eleccions. Amb candidats de gruix o, si més no, que no tinguessin un perfil tan xavacà, el president Mas s’arriscaria a quedar exactament com aquell boig que els demòcrates espanyols han anat dient que era, des de fa uns anys.
Ara, el plebiscit ja està plantejat. No hi ha cap polític unionista que tingui prou personalitat per transformar el debat electoral, ni el significat que tindrà el resultat per la majoria de la població. Amb això, no vull dir que si guanya la llista del Sí tindrem immediatament la independència. Una de les consignes que circula pels restaurants de Barcelona és que fins i tot si estàs a favor de la unitat d’Espanya has de votar la llista de Romeva per evitar que l’Estat espanyol entri a Catalunya com si fos el gener de 1939.
Les elits barcelonines mai no han tingut cap problema per vendre la pell del poble català a canvi d’obtenir privilegis de Madrid. Tota la política nacional espanyola d’ara i de sempre es basa en la idea que, en última instància, les classes dirigents de Catalunya es poden comprar. Darrera d’aquest principi, hi ha la majoria de carnisseries fraticides que hem viscut, i aquelles famoses paraules de l’Aznar, vaticinant que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya. En les properes generals, Rajoy es podria convertir en una víctima de l’independentisme. Alguns optimistes creuen que canviant el president d’Espanya ho tindran més fàcil per domesticar el país.
Al marge de les conseqüències immediates dels resultats, anem cap un escenari de trencament o de degradació profunda. Fins i tot el monstre de Podemos, que va provocar tan pànic i tanta polèmica entre Convergència i ERC, ha desertat de la batalla per Catalunya i ha deixat la bandera de la revolució a un activista veïnal que sembla tret d’un Càmping de la platja de Lloret. On són la Gemma Ubasart i el seu odi pintoresc? Si Rabell encapçalés una llista per la independència els periodistes el destrossarien viu, però com que encapçala una llista amb pretensions revolucionàries, que abaixa el cap davant de l’Estat i les seves prohibicions, la premsa mirarà de trobar-li alguna gràcia.
Amb Rabell, passa com amb el Xavier García Albiol. Alguns periodistes han mirat de donar-li profunditat dient que té tendències lepenistes. Home. És veritat que, si fos francès, potser votaria el Front Nacional, però no crec que l’Albiol tingui una idea clara de quin paper ha de jugar el seu país al món, com ben segur la tenen Marie Le Pen i el seu pare. L’Albiol és un Jesús Gil o un Loquillo en pobre, un home que té l’instint primari de l’esportista i l’atreviment graciós del cantant de rap o del porter de discoteca. Igual que la Inés Arrimadas, com a candidat és ideal per convertir Catalunya en un país d’hotels, de quinquis i de turistes de la tercera edat, com ho és avui la Provença o la Catalunya francesa.
Si algú té interès a saber quin futur ens espera per poc que badem, només ha de travessar els Pirineus i passejar per la França arrassada per París. Si amb prou feines coneixes la geografia de Catalunya o la seva història mil.lenària, com vols governar sense semblar un Virrei o un Caudillo? Per manar, has de saber quines sensibilitats i quins atavismes estàs manipulant. Has de dominar els matisos i les profunditats. Quan Montilla va arribar a la Generalitat sense haver llegit ni El Zoo d’en Pitus, com a mínim venia de ser ministre a Espanya. Els que es pensaven que amb la seva presidència Catalunya havia tocat fondo, estaven equivocats.
La idea de la independència toca tan tendre en l’imaginari de la democràcia espanyola, que fins i tot els candidats d’Unió i del PSC fan cara d’escolanets. Si no fos que Ciutadans i el PP ham decidit limitar-se a excitar el vot ètnic i reservar-se per les generals, els dos partits de la tercera via estarien en risc de patir un daltabaix molt seriós. A mig termini, Romeva és l’esperança blanca dels sectors econòmics que donen suport a Unió i el PSC. Aquests sectors, que van finançar Ciutadans com aquell senyor que deixa portar les sabates noves al criat perquè les hi estovi una mica, es dediquen a guanyar temps, mentre se’ls refreda el xampany. A Pedralbes somnien de construir un nou pujolisme de centre esquerra a través de Romeva, una vegada Mas i Junqueras s’hagin acabat d’anul.lar mútuament.
En el cas del president aviat veurem el sentit i l’abast del seu maquiavelisme. Pel que fa a Junqueras, veient que anaven a caçar-lo, s’ha posat a bon recer. El líder d’ERC sap que, tant si la llista de Romeva treu bons resultats, com si els seus vots se’n van cap a la CUP, després del 27S guanyarà marge de maniobra. Junqueras és un polític físicament covard, però amb un ego resistent, que tant pot alimentar-se de l’amor com de les humiliacions. L’altre dia ja va corregir unes declaracions del David Fernández i del Quim Arrufat respecte a la manera com caldrà interpretar els resultats de les eleccions. Com ja va passar el 9N, aquests dos nois sembla que vulguin demostrar que els polítics més purs també poden convertir-se en vedettes d’aquest llarg procés.
