Ara que la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat sembla plausible, un dels debats que més cops es posen damunt la taula és si serà més de dretes o més d’esquerres. De fet, segons alguns, saber-ho és cabdal per decidir-se sobre el suport o no a l’exercici al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per a aquests suposats indecisos, si a la futura república catalana hi ha d’haver un partit de centredreta com CDC (corrupte, insolidari, mafiós…), llavors el viatge no paga la pena i val més que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma de règim comú d’una monarquia vetusta que va llegar el franquisme. Per a qui veu així les coses, cal caminar cap a la justícia social tot canviant l’Estat, fer-lo molt d’esquerres, amb un PSOE que ja l’hem tastat molts cops, una IU sempre residual i un Podemos que costa de definir però que al Parlament Europeu comparteix grup amb IU. A mi, el raonament de supeditar la independència al fet que sigui d’esquerres em causa estupor. Bàsicament, perquè no conec països del món democràtic on no hi hagi partits liberals o de centredreta.
Anem al gra: a mi em sembla que Catalunya Sí Que Es Pot és unionisme amb mala consciència. Un unionisme menys agressiu, soft, tou, que actua posposant sine die una solució creïble a la qüestió nacional catalana perquè creu més urgent abordar el problema social. És un unionisme que defuig el conflicte obert amb l’independentisme i que, de retruc, reforça l’estatu quo. És una posició legítima, és clar, però emmascara un problema de fons, que es nega a abordar, i fa trampes. Perquè les independències no es fan per aconseguir països més de dretes o més d’esquerres, sinó per resoldre una qüestió de sobirania. Algú sap, sense cercar a la Viquipèdia, si Gandhi era més d’esquerres o més de dretes? I Jefferson? I Bolívar? I els portuguesos que es van revoltar el 1640? Segur que als indis de l’Índia, als nord-americans, als veneçolans i als portuguesos d’avui dia els és del tot indiferent.
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.
[Si t’ha agradat aquest article, potser també t’agradarà aquest altre: “Catalunya, Si És Que Es Pot (i et deixen)“]
