Vivim unes setmanes agitades en les que tot el panorama polític i social està permanentment en moviment. Però, tot i això, és un compàs d’espera que es pot aprofitar per pensar en alguns aspectes que es faran urgents i actuals després del 27S, si com tants esperem, aquell dia és l’arrancada cap a una nova Catalunya.
Entre els desigs que formulen molts catalans de com voldrien que s’organitzés una república catalana independent, hi ha sovint el d’un sistema electoral amb llistes obertes, on no es deixi a la prepotència dels partits la designació definitiva de qui obté escó i qui no, degut al lloc que se li hagi reservat a la llista de candidats. Era una de les demandes més sovintejades per a la nova llei electoral que s’havia d’acordar ara i que al final no s’ha promulgat La primera impressió és que és una demanda molt democràtica i el primer impuls és de dir: naturalment, no faltaria més… Però, com sabem tots, en molts àmbits de la vida, la teoria i la pràctica són de vegades molt diferents. Aquí exposaré els inconvenients que ha portat la práctica en els casos que conec.
Fa poc, aquí a Alemanya, hi ha hagut eleccions als Parlaments de les ciutats-estat Hamburg i Bremen. A tots dos llocs, ja a les eleccions anteriors del 2011 es va implantar un sistema en el que els electors no es limiten a votar un partit determinat, sinó que cadascú té la possibilitat d’elegir els cinc candidats que ell prefereixi. Això vol dir que el Sr. Joan o la Sra. Maria poden votar posant les seves cinc creus, posem per cas, als candidats 1, 5, 10, 31 i 32 d’un partit, o bé també a l’1 i el 4 del partit A, i als 3, 8 i 19 del partit B. Així poden donar una clatelladeta als cacics dels partits per tal que no es creguin omnipotents. Però, què passa a la pràctica?
Hi ha molta gent, i sobretot la més gran, per la qual sembla que aquest sistema és demanar-los-hi massa (malgrat tots els detalls i explicacions que es donen prèviament). I així una gran part dels electors, cas que faci prous creus, marca els cinc primers de la llista que vol i passin-ho bé. I una bona part (majoritàriament gent que passa dels 65 anys) no se’n surten i o bé marquen més de cinc creus, o tatxen noms o fan altres fallades que invaliden el seu vot. Així la quantitat de vots nuls ha crescut. Al mateix temps, a totes dues ciutats, tot i haver rebaixat l’edat per poder votar al llistó dels 16 anys, l’abstenció ha crescut perquè hi ha gent que ho troba tot plegat massa complicat. O sigui que d’una banda va menys gent a votar (6,2% a Hamburg i 1,6 % a Bremen, a pesar dels electors supletoris entre els 16 i els 18 anys), i dels que ho fan hi ha més vots nuls que abans (3% a Hamburg i 3,9 % a Bremen). No és arriscat de suposar que a Catalunya els efectes d’un sistema de llistes obertes serien els mateixos. A Alemanya aquest sistema de llistes obertes només s’ha usat en les eleccions als Parlaments de quatre Lands i a algunes de municipals. Les eleccions al Parlament Federal segueixen sent amb llistes tancades, ja que les experiències citades han fet que es considerés desaconsellat de substituir el sistema actual.
Evitem malentesos: no és que jo ara pledegi pel sistema actual de llistes tancades. Però no seria gaire satisfactori que hi hagués de cent a dos-cents mil vots nuls més que de costum. Aixó tergiversaria la voluntat popular potser més i tot que poden fer-ho les llistes tancades. Per això a l’hora de parlar del sistema que hagi d’adoptar una nova república catalana, caldria sospesar molt els avantatges i els inconvenients dels dos sistemes, a la vista dels resultats pràctics que es puguin constatar a altres llocs. Potser es pot trobar la manera de reduir al mínim els desavantatges que he esmentat. El que no es podrà fer serà ignorar-los.
