El ministre d’Afers Exteriors és a qualsevol govern i a qualsevol país un dels càrrecs polítics més importants, i un fals nomenament per a aquest càrrec pot ser molt perjudicial per al país corresponent. El ministre d’Afers Exteriors espanyol Josep Borrell és un exemple paradigmàtic d’un nomenament nociu. El cap de govern espanyol Pedro Sánchez –segons opinen els “millor informats”– va nomenar Borrell per a aquest lloc per tres motius. El primer (i en aquest cas el menys important) és que Borrell, com a expresident del Parlament Europeu, té bons contactes internacionals. El segon és que, amb Borrell, volia tenir també un català en una posició important al govern. I el tercer, que tota vegada que encara que Borrell sigui nascut a Catalunya, és enemic acèrrim de qualsevol pensament sobre més sobirania per a Catalunya. Era, per tant, un candidat molt acceptable per als ultranacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres.
El ministre Borrell ha satisfet ben de pressa les esperances d’aquests ultranacionalistes. Ha engegat una croada internacional contra l’independentisme català per “defensar el bon nom d’Espanya”. I en aquesta comesa s’ha posat a mata-degolla gens diplomàticament amb uns quants governs europeus i ha intentat de fer forta pressió sobre tribunals i autoritats d’aquests països per fer prohibir conferències i fòrums en els quals personatges catalans volien explicar els fets a Catalunya. Com que aquests països (davant de tots, Bèlgica) tenen un altre concepte de la llibertat d’opinió que no pas Espanya, l’arrogant ministre ha recollit un fracàs rere l’altre. I, last but not least, sembla que ell ha estat el motor principal per la barreja del Brèxit amb les aspiracions espanyoles sobre Gibraltar. Una acció que també ha fracassat –digui el què digui el cap de govern espanyol. Perquè el govern britànic, en la seva intel·ligent resposta, s’ha deixat obertes totes les opcions i els gibraltarenys segueixen sense voler saber res d’Espanya.
El currículum de Borrell: estafadors, incompatibilitats i fallides
El nomenament de Borrell hauria estat impossible a qualsevol estat europeu realment democràtic, sigui Alemanya, els països escandinaus o sigui on sigui. I això no solament pel seu fanatisme que l’ha portat a participar en les manifestacions de l’extrema dreta espanyola contra Catalunya (Pot hom imaginar-se el ministre alemany d’Afers Exteriors, el socialdemòcrata Heiko Maas, participant en una demostració de la xenòfoba Pegida? No. Ja molt abans va tenir l’oportunitat de ser cap de govern espanyol en lloc de Zapatero. Però tenia una estreta amistat amb els cercles al voltant del financer estafador Javier de la Rosa, que va anar a parar davant dels tribunals pels seus negocis tèrbols. Aleshores es va descobrir que un dels obscurs fons d’inversió del clan de De la Rosa a Suïssa anava a nom de la dona de Borrell. I així la seva tan cobejada oportunitat va quedar en res.
Quan va deixar el Parlament Europeu va ser contractat com a conseller per la multinacional espanyola Abengoa (telecomunicació, energia solar i molts altres camps) amb un dels millors sous a Espanya per a llocs d’aquesta mena. Però això sembla que li va ser massa poc i va acceptar l’oferta de la Comissió Europea de ser director d’un centre docent a Florència que impartia títols de màster i de postgraduat sobre la Unió. Aquest càrrec i la seva feina per Abengoa no eren compatibles, però Borrell ho va silenciar. Dos anys després va ser descobert i Borrell va dimitir abans que no l’en traguessin a puntades de peu.
A finals del 2015 Abengoa es va declarar insolvent (una de les fallides més grans de l’economia espanyola de les darreres dècades). Aquest darrer setembre la Comissió del Mercat de Valors espanyola (adscrita al Ministeri d’Economia) li va imposar una multa perquè Borrell, poques setmanes abans de la fallida, s’havia venut ràpidament el seu paquet d’accions d’Abengoa. Un cas patent de conducta irregular d’insider, encara que Borrell hipòcritament digui que no en sabia res de res.
L’escopinada fake
Aquest darrer 20 de novembre, aquest “brillant” ministre s’ha tornat a cobrir de glòria. En una sessió plenària del parlament espanyol va atacar un dels diputats d’ERC que per a ell és com una brossa a l’ull. Aquest jove diputat, Gabriel Rufián, amb la seva manera valenta de dir les coses pel seu nom, s’ha convertit en un papus per als nacionalistes espanyols. Borrell va dir que tot el que deia Rufián era una barreja “de serradures i de fems”. Rufián va respondre que Borrell era el ministre més indigne que hi havia hagut fins ara. També li va retreure la seva fraternització amb l’extrema dreta i declaracions seves que de vegades feien tuf de feixisme. Va dir que era una vergonya per a Borrell que en un míting polític s’hagués mofat, de la pitjor manera, del cap d’ERC, Oriol Junqueras, mentre aquest havia de sofrir en una presó espanyola per acusacions insostenibles. I al final va exhortar Borrell a dimitir.
Seguidament la presidenta del Parlament va expulsar Rufián de la sala i tots els diputats d’ERC van sortir amb ell en senyal de protesta. (Remarquem: els diputats catalans al parlament espanyol poden ser tractats de nazis, racistes i coses semblants per part dels altres diputats, sense que ningú els cridi a l’ordre.). En sortir, els diputats d’ERC van haver de passar pel davant del banc del govern. Borrell va fer un gest com de defensa. Després va afirmar que un dels diputats l’havia escopit. Però, ai las! Aquesta pretesa escopinada (que es va escampar viralment com a fake news per les xarxes socials) no era registrat enlloc. Ni a les fotos dels diligents fotògrafs del parlament, ni als vídeos de la casa. Fins i tot el seu propi partit va veure’s obligat a distanciar-se’n, en tant que va comunicar que el PSOE no estava en condicions de confirmar l’afirmació del ministre.
Així és l’home que ha de representar Espanya davant del món. I així és sovint el nivell, no sols d’ell, sinó de l’actual política espanyola.
