Davant les properes eleccions europees, he pensat que potser seria útil compartir algunes reflexions amb els lectors per ajudar-los a decidir el seu vot, si és que decideixen votar. No cal que els exposi per quins motius no votaré Ciudadanos, ni el PP, ni el PSOE ni qualsevol altra paradeta etnocèntrica d’aquestes que munten els que cada vegada que es miren el melic, hi troben Madrid. Seria abusar de la seva paciència.
La qüestió és:aquests comicis són realment tan transcendentals com ens diuen els polítics? Plantegem-nos algunes preguntes pràctiques. Quants parlamentaris corresponen a Catalunya? En realitat cap, perquè en aquestes eleccions l’estat espanyol és circumscripció única. I essent realistes, quants parlamentaris poden arribar a treure entre totes les formacions que donen suport al procés sobiranista, quatre, cinc, sis o set essent molt optimistes? Caram, és una proporció important dels 54 que corresponen a Espanya. I entre els 766 parlamentaris de què es compon el Parlament Europeu, faran patxoca. Això si s’asseuen tots junts i van uniformats amb colors cridaners, és clar, que em temo que no serà el cas. I encara partint de la base que es deixin veure per Brussel·les més sovint que no pas el cap de llista del PP a les anteriors eleccions, el Sr. Mayor Oreja.
Per acabar de tenir clara la transcendència de les eleccions, em plantejo encara les preguntes següents: Quines competències té el Parlament Europeu? No ho sé, com probablement tampoc no ho sap la immensa majoria d’europeus. Si hem de creure els mitjans de comunicació i molts partits polítics, qui mana a Europa és la Troika. Desconec en quin dels tractats europeus es recull l’existència d’aquesta magna institució. Senzillament perquè aquesta institució no existeix oficialment sinó de facto. Això no fa sospitar que la UE està governada per institucions pocs legals i gens democràtiques? Si és així, en què podria influir l’elecció de mitja dotzena de parlamentaris sobre la política d’aquesta Troika? El Parlament Europeu, que és una cambra legislativa sense potestat ni tan sols de presentar proposicions de llei, té cap mena d’influència sobre la política de la UE? Crec que és mínima. Quines conseqüències tenen sobre les nostres vides corrents les seves actuacions? Em temo que són insignificants.
Estic disposat a reconèixer la meva ignorància supina en qüestió d’eleccions europees. Potser m’equivoco en les meves respostes, però estic convençut que igual com jo s’equivocaria la majoria d’electors cridats a votar en tots el països membres de la UE. I aquest és un altre factor a tenir en compte, la poca repercussió sobre l’opinió pública europea que tindran aquestes eleccions. Ho demostra a bastament el baix índex de participació que han tingut aquest tipus de comicis històricament. Si no, fem la prova: Quins van ser els resultats globals de les últimes eleccions europees? Quins van ser els resultats a França o al Regne Unit? Ia la Bretanya, a Còrsega, a Gal·les o a Escòcia? Personalment, no sabria respondre ni una sola d’aquestes preguntes. Em temo que igual com la majoria d’electors.
Hi hagi el percentatge de participació que hi hagi, i votem el que votem, és molt improbable que els nostres vots obtinguin gaire ressò. Fet i fet, els francesos només s’ocuparan de quants vots ha tret el Front Nacional, els britànics dels vots dels euroescèptics, els alemanys de si puja o baixa el suport a Angela Merkel, etc. I per a nosaltres, quina importància tindrà? Una altra vegada ens hem de recomptar perquè no ens facin figa els genolls? No cal, l’únic recompte que necessitem és el del dia 9 de novembre d’enguany, on no votarem per un partit o l’altre sinó pel país. I si som majoria, hi haurà tants conflictes com vulguin, però ja res no tindrà marxa enrere. I si no, doncs ens ficarem el nas a la butxaca i seguirem vivint al país on tots el AVE porten a Madrid. I de Madrid “al cielo”, ja se sap.
Si tan transcendentals són aquestes eleccions, els partits ens ho haurien d’haver demostrat. Diuen que amb una candidatura unitària encara haurien tret menys vots. No ho dubto pas. A més, una candidatura d’aquesta natura ens hauria deixat sense la possibilitat de votar el Sr. Ernest Maragall, persona d’insubornable perfil catalanista i que mai no ha acceptat ni un sol càrrec perquè no el puguin acusar de voler viure de la política. Quin bon ull que té vostè per als fitxatges, Sr. Junqueras, quin bon ull!
Encara bo que podem votar els senyors de CiU. A més, els vots a CiU valen per dos, perquè si treuen dos parlamentaris, l’un anirà al grup liberal –vés a saber si no acabaran colze amb colze amb els d’UPyD—i l’altre al mateix grup del PP. Si en traguessin tres, suposo que es repartirien 1,5 a un grup i 1,5 a l’altre. O potser el tercer correspondria al PNB, que aquests ja no sé ni on s’integrarien, perquè sempre volen que els serveixin el menjar a
part. Ja m’estic fent un embolic, al final no sé què votes si votes CiU. Ho sento pel Sr. Tremosa, que em mereix tots els respectes.
Per als senyors d’ICV és més important ser d’esquerres que ser sobirà. Encara no han descobert que això de l’esquerra o la dreta només depèn del punt de vista des del qual t’ho mires. Què hi farem, ells prefereixen compartir taula amb Stalin, Mao o Kim Jong-un. Això sí, els productes que siguin ecològics i hagin estat adquirits a la cooperativa del Poblenou, que si no els agafa mal de ventre. Segurament s’integraran en el grup zapatista i la seva primera iniciativa serà canviar la distribució dels escons a la sala d’acord amb les regles de feng-xui. I el Sr. Romeva que es busqui colla, que per culpa d’ell encara no ens donaran el títol de monitor.
Els col·leguis de la CUP, afortunadament, van evitar el ridícul de fer de claca de Bildu, encara que no s’han pogut estar de fer-s’hi la foto. Si és que qui en ve de mena, mai no s’esmena. Els seus militants i simpatitzants no cal que es preocupin, per això: no hauran de matinar en diumenge per anar a fer d’interventors. El matí de diumenge és el moment més crític de la setmana per a un cupaire. És per això que no te’ls sols trobar a missa.
Això dels comicis transcendentals, en boca dels partits polítics, ja em comença a sonar com quan els canals de televisió ens anuncien que transmetran “el partit del segle”. Som a la segona dècada d’aquest segle i calculo haver vist uns 30 partits del segle pel cap baix; no puc precisar més perquè no en recordo cap ni un: quan arriba el següent partit, l’anterior ja no té cap transcendència. Senyors polítics, no emprin coses importants com el procés per als seus banals jocs partidistes.
I ara que ja he fet d’aixafaguitarres, només em cal afegir que segurament sí que aniré a votar. Perquè encara que consideri remotíssima la possibilitat que aquest comicis siguin d’una gran transcendència, encara que tot acabi sent una altra enredada dels polítics, prefereixo quedar com un ximple que passar-me d’espavilat. Fet i fet, tinc el col·legi electoral tot just davant de casa i tampoc no em suposarà un gran sacrifici. Només faltaria que un excés de pruïja personal em privés de participar en aquest procés que entre tots hem posat en marxa.
Encara diré més: si per la propera Diada es decideix batre el rècord de persones hirsutes ballant el “pas de quatre” d’El llac del cignes, facin-m’ho saber tan aviat com sigui possible, si us plau, perquè tingui temps de deixar-me barba i de trobar un tutú de la meva talla. Si convé també demanaré hora en un centre de bellesa perquè em depilin les cames a la cera, tot i que si el que volen són persones hirsutes… Però si us plau, no em tornin a demanar que voti pels uns o pels altres, això no…
