El darrer 31 de gener va morir, als 94 anys, l’expresident de la República Federal Alemanya Richard von Weizäcker, un gran alemany, un gran europeu i, sens dubte, un dels homes més reverenciats per les darreres generacions alemanyes. El mateix dia Santi Vidal presentava a Barcelona el seu model de constitució catalana com a eina de treball per la redacció d’una versió definitiva en el moment que s’escaigui. Vidal propugna una figura de president amb funcions representatives, amb unes atribucions molt semblants als dels presidents federals alemanys i la coincidència dels dos fets m’han portat a escriure aquestes línies d’avui.
En algun altre article meu ja vaig deixar clar que preferia la república parlamentària amb un tipus de cap d’estat com el que propugna Vidal, enlloc d’un sistema presidencialista com els dels Estats Units o França. Naturalment aquesta posició meva està motivada per la meva experiéncia de mig segle amb el sistema alemany que crec que seria, sense cap mena de dubte, el millor per la nostra terra. A la república presidencialista el president és home de partit i ha d’intervenir en molts detalls de la política diària del país, amb el desgast i la creació d’animositats que això comporta. A la república parlamentària, d’això se n’encarrega el cap de govern (del que a casa nostra en diríem segurament Conseller en Cap), mentre que el president és una figura que (si ho fa bé i s’ha elegit una persona adient pel càrrec) està pel damunt dels partits i, gràcies a un prestigi humà reconegut, té l’autoritat moral per ser un digne representant de cara a l’estranger, i per exortar, de cara endins i sempre que calgui, a no perdre de vista les grans línies morals que han de marcar sempre una política que vulgui servir els interessos del poble que representa.
Richard von Weizäcker, per la seva procedència d’una família de gran cultura, i per la seva formació i les seves vivències a la guerra (entrar en detalls seria massa llarg per un article) era una persona ideal per a un càrrec així. Sobretot se’l recorda i se’l recordarà sempre a Alemanya, pel discurs que va pronunciar davant del Parlament federal alemany el 8 de maig del 1985, 40è. aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. En aquell discurs, que es considera el més important que hagi fet cap polític alemany en els darrers 70 anys, va dir el que altres abans no havien gosat de dir per por de la reacció d’alguns sectors grans conservador-nacionalistes. Va deixar clar que el 8 de maig del 45 no havia estat el dia de la derrota alemanya, sinó el de l’alliberament de tot el poble alemany de la negra dictadura nacional-socialista. Va demanar que aquell dia els alemanys penséssin en tota la gent que havia sofert i mort a causa d’aquella, enumerant tots els grups humans que ho havien sofert; els morts per la guerra i els assassinat pel règim, els jueus i els roma, els homosexuals i els malalts mentals, les víctimes de la resistència als paisos ocupats, i de la que també hi hagué a Alemanya. Va dir que l’Alemanya actual no ho ha d’oblidar mai per evitar que un mal dia el malson es pogués repetir. Aquest resum tan esquemàtic no pot donar idea, és clar, de com van ser d’emotives i de clares les seves paraules. El ressò va ser tan gran, i van ser tantes les demandes del text del discurs que va rebre l’oficina presidencial que se’n van haver d’imprimir més d’un milió d’exemplars per atendre tots les sol·licituds (inclosa la meva).
Però el factor més important va ser l’impacte a l’estranger i sobretot a Israel. Un polític israelià va dir que Weizäcker havia eliminat tots els dubtes que encara hi pogués haver de què l’Alemanya d’avui era cent per cent diferent de la que va provocar l’hiolocaust jueu. I molts israelians, sobretot dels joves, que s’haven jurat de no posar mai els peus a Alemanya van canviar totalment d’opinió. I de Polònia, que tant va sofrir sota el jou nazi, arriba un condol molt sincer. El prestigiós “Gazeta Wyborcza” acaba el seu article sobre la mort de Weizäcker amb les paraules: “Avui els demòcrates polonesos s’inclinen al davant del taüt d’un gran alemany”,
No va ser pas sols aquell discurs el motiu del gran respecte i estima que Weizäcker es va guanyar a pols. A diferència de tants politiquets de tres rals que només obrir la boca ja desbarren (i a Espanya n’hi ha un munt), quan Weizäcker parlava ho feia de manera mestrívola tant en la forma com en el contingut. I sempre ho feia de manera que tothom el pogués entendre sense el fácil recurs d’usar paraules “sàvies”. Per dir-ho ben clar: Weizäcker és el millor president que ha tingut Alemanya, sense oblidar que (a part de dues excepcions més grises) el país amb els seus presidents ha tingut molta sort. I la mateixa desitjaria que tingués Catalunya amb els seus, el dia que haguem recuperat la nostra plena sobirania.
Tenim homes i dones que, pel seu prestigi i la seva formació, podrien representar molt dignament la nostra terra arreu del món. Deixant a part que els hi interessés o no el cárrec, i que fossin o no elegits, jo em podria imaginar perfectament com a president/a de Catalunya, a Carme Forcadell o Muriel Casals, a Artur Mas o Salvador Cardús, entre els que se m’ocorren de seguida, però no dubto que hi ha moltes altres personalitats nostres que en serien dignes.
Quan vingui el moment ja se n’haurà de parlar i de trobar candidats adients. Ara, és clar, les urgéncies són altres i la més gran és la majoria sobiranista el 27-S. Sembla encara molt lluny, però ens hi trobarem gairebé sense adonar-nos-en. Confiem que els nostres polítics en siguin ben conscients d’una vegada i que deixin les picabaralles medíocres ben arraconades tan temps com calgui.
