Els esdeveniments a casa nostra són com una olla que cada vegada bull més de pressa. La votació al parlament, el dia 16 de gener i el començament de la disgregació oberta del PSC en són la mostra més visible, però no pas la única. Això ens donarà temes per parlar-ne moltes vegades en els mesos següents. Permeteu-me, però, que avui i la setmana vinent encara enllesteixi una feina que tinc pendent. Comentar el ressò de les meves “reflexions d’un llec”.
Per començar vull agrair profundament els comentaris que m’han arribat per diversos conductes. Dels temes que els han motivat, em centraré avui en el que ha suscitat la majoria de reaccions, el tema del parlament. Una cambra o dues? Proporcionalitat per població o per territori? Sembla que les opinions estan bastant dividides. Mirem-nos-ho.
Per exposar altra vegada la meva opinió (ara una mica corregida per les altres que he rebut) i fent-ho de manera molt resumida: sistema bicameral; el parlament actual com a primera cambra, i un consell territorial com a segona. El parlament, elegit per criteris estrictament de població, amb districtes electorals que en tinguin aproximadament la mateixa. El Consell Territorial, com a representació de les comarques, de manera que sigui un contrapès a l’excessiva influència de l’àrea metropolitana de la capital.
Al tercer article de les reflexions ja vaig exposar com m’imagino la composició i el mètode electoral per al parlament i no cal repetir-ho. Aquí em concentraré en com podria ser la segona cambra, la que serveixi per donar un pes adequat a la Catalunya fonda enfront dels interssos de la capital. I ho faré -ja s’ho poden suposar- adaptant el model de la segona cambra alemanya (el Bundesrat) a les nostres dimensions i a la nostra estructura.
El Consell Territorial, o, si voleu, diguem-ne Senat, per emprar un mot més usual a molts estats europeus, no es composaria de membres elegits expressament per a aquesta cambra (com passa als senats d’altres estats), sinó de delegats dels consells comarcals, que no caldria que fossin sempre els mateixos per a cada sessió del Senat. Així mateix la xifra de vots de cada comarca seria independent del nombre de delagats que aquesta hi enviés, sinó que es determinarien en funció de la seva població, amb un mínim de dos vots per comarca.
Suposem un sistema en el que cada comarca tingués aquests dos vots fins a una població de 100.000 habitants, i un vot per cada 100.000 o fracció pel damunt dels primers 100.000. Amb aquest procediment (i agafant com a base les dades de la població comarcal, de l’Idescat), de les 41 comarques, tindrien:
-el Barcelonès, 23 vots
-el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, 9 cadascun
-el Maresme i el Vallès Oriental, 5 cadascun
-el Tarragonès i el Segrià, 3 cadascun
-les 34 comarques restants, 2 cadascuna.
Això donaria un total de 125 vots, dels que les cinc primeres comarques esmentades només en sumarien 51, cosa que garantiria un equilibri suficient de poders entre la gran àrea de la capital i la resta del país.
El vot positiu del Senat s’hauria de requerir per a aquelles qüestions que afectessin especialment a les vegueries, comarques i municipis, p.e. el finançament d’aquests ens, les atribucions i comeses que l’estat els hi delegués, o infrastructures de comunicacions i serveis. En cas de vot negatiu, s’hauria de convocar una comissió mixte de les dues cambres amb funcions d’arbitratge. Si aquesta comissió no aconseguís cap acord, el parlament només podria anul·lar el vet del Senat amb una majoria qualificada de dos terços o la proporció que s’acordés a la constitució.
Pot semblar un xic complicat, però no ho és gens, i crecque seria un mètode clar per a eliminar totes les suspicàcies sobre una possible hegemonia de la capital pel damunt de la resta del país.
Una variant seria, és clar, partir no de les comarques sinó de les vegueries, partint dels mateixos principis de vots mínims que impedis al Senat el predomini indiscriminat dels criteris de la capital. Això, però només seria adient si la vegueria del Barcelonès no inclou territoris d’altres comarques i es mantingués l’equilibri de poders abans esmentat.
Amb una divisió de vuit, nou o deu vegueries, i un Senat construit sobre la base d’aquestes, el personal i el lloc que ocupés el Senat es podria reduir bastant. I de la mateixa manera que ,a Alemanya, la presidéncia del Bundesrat , és ocupada per un dels estats en rotació anual, també podria aplicar-se aqueí aquest sistema. Un dels motius de la importància del càrrec, tant a Alemanya com a altres paisos, és que en cas de malaltia o d’incapacitat del president de l’estat, és el del Senat el que el supleix fins al seu guariment o fins que se n’ha elegit un de nou. Però a aquests detallets ja hi arribarem segurament algun dia. De moment, avui i ara, els nostres maldecaps són uns altres.
Una rectificació: a l’article del dimecres passat sobre el nou govern alemany hi havia un error. Parlant de Günther Bannas el vaig qualificar com un “prestigiós polític” quan havia de dir “prestigiós periodista”. Humils excuses…
