Foto cedida per Roger Muntasell

Aquest estiu, estant reunida amb gent dels tallers d’escriptura que no volem deixar de trobar-nos pel fet que l’aula romangui tancada durant les vacances, ens preníem un refresc a la fresca, rere les parets de pedra de l’Església de Cardedeu, just en el bar “Pla de la Calma”, quan em vaig permetre abaixar el volum del seu altaveu que no ens deixava comunicar. He d’excusar-me explicant que, una estona abans, havia demanat, a dos cambrers, que si us plau… que estava insuportable… i tots dos m’havien dit que ho consultarien. Va ser amb aquest gest tan grotesc que vaig aconseguir que aparegués la mestressa, indignada:

–Què ha fet? Tenim la música per als clients!

–Em sembla molt bé, però és impossible comunicar-se amb tants decibels.

L’aparell estava just al meu darrere i només vaig haver de girar-me per executar l’acció d’apaivagar el terratrèmol.

Des d’aquell dia, vaig anar donant voltes pensant en aquest dret social del que tots hauríem de poder gaudir. Segurament per això, el llibre “Història del silenci”, des del Renaixement als nostres dies de l’Alain Corbin, em va picar l’ullet només entrar a la llibreria. Va ser un amor a primera vista. Vaig llegir la contraportada per pur desig. Generalment, primer els fullejo per dins i miro al pròleg. Em deia que el silenci no és la simple absència de soroll… que ha fet possible la fortalesa interior on els grans escriptors, pensadors, erudits i creients s’han recollit durant segles… I, agafats de la mà, ens dirigirem cap a la caixa.

Fruit del llibre, també, han estat una colla de reflexions que els del taller ens han escrit. Com que són tantes i ben bones. Continuarem, si ens ho permeteu, parlant del silenci. Avui el de l’Emília Bellonch.

SILENCI…

Silenci…ssss… necessito quietud.

Desitjo respirar i sentir com inhalo i exhalo l’aire que entra dins dels meus pulmons. Sentir el batec del meu cor i, com, molt a poc a poc, aquest es va rellentint amb la sang fluint dins meu. En aquest moment sóc conscient  de la gran pau que m’envolta.

Així, amb el silenci per company, puc gaudir dels meus somnis,  que corren a la meva voluntat d’un lloc a l’altre, sentint-me part i actora d’aquests.

Quan passejo pel bosc o per la ciutat, acompanyada del silenci m’adono, de tot el que m’envolta, amb molta més intensitat.

Tant puc veure una flor i olorar el seu aroma intens, com puc sentir que l’aire m’acaricia la pell. Si alço els ulls,  puc observar com els núvols es desplacen i com l’aire juga amb ells, perfilant-los  i dibuixant-hi figures. Gaudeixo!  Encara que al cap d’uns segons desapareguin… Sembla que la nena que havia estat,  segueix acompanyant-me i surt, de tant en tant,  per fer-me entendre que el goig no té edat i que el més bonic de la vida és fruir.

Amb el silenci estic molt ben acompanyada i, al mateix temps, molt més receptiva. Els tons de la veu, la mirada, la postura del cos, em diuen molt més, que les paraules que surten de la boca del qui m’acompanya. És tan fàcil viure en silenci. Fins i tot, en una festa familiar puc tenir moments de silenci. Puc estar asseguda a taula, escoltant com parlen i riuen l’home, els fills i nets. En aquest moment, prenc consciència del que visc. Respiro profundament i em nodreixo del goig… Guardo aquesta imatge dins meu com un tresor.

Però això, és la meva experiència; la realitat és que la societat ha anul·lat al silenci i, en el seu lloc, regna el soroll. Ja no se sap, estar en silenci. Fins i tot quan hi estem,  ens trobem incomodes.

Antigament, el silenci envoltava tot l’espai. Ara l’hem de  buscar… dins nostre o apagant aparells elèctrics. El necessitem per fer fluir, per fer córrer la nostra inspiració: crear, llegir, estudiar, acompanyar, ajudar, experimentar, gaudir, ensenyar, estimar… tot requereix el silenci.

Silenci, no vol dir no escoltar cap so. No! Vol dir captar el cant d’un ocell, o l’ofec d’algu que s’enfonsa.

Ens han  acostumat a fer-ho tot amb soroll, des del matí quan ens aixequem fins a la nit.  El cap no para ni un instant quiet. Música, ràdio, tele, converses de tota mena, moltes d’elles xafarderies, la feina;  inclòs quant estem fem esport tenim, a les orelles, orelleres per sentir música. No ens n’adonem del que ens envolta. Simplement passem de llarg amb las nostres cabòries.  A la nit, estem tan estressats que quasi  no poden dormir.  I què fem?  Anem al metge.  I en sortim amb una  recepta de  pastilles. “I… quant de mal ens fan les pastilles”!

El més fàcil és que poguéssim fer un parèntesi enmig de totes aquestes tasques i desitgéssim estar uns minuts en silenci. Al començament, el cervell es queixaria, ens bombardejaria amb mil pensaments i tasques pendents per fer. Però, si no li féssim cas, al cap d’un temps es relaxaria.

El nostre dia a dia seguiria sent el mateix però, al mateix temps, diferent; perquè sabríem en quin moment aturar-nos.

Així, ens n’adonaríem que utilitzem molt malament el silenci.

Però;  hi ha gent que sí que el saben utilitzar, el fan servir per mirar a un altra banda quan hi ha una injustícia. En comptes d’implicar-nos, marxem, callem, o xiuxiuem al cau d’orella i ho critiquem. Però callant, donem validesa a la injustícia que hem silenciat. Fent-nos còmplices de l’agressor. Pensem:

–És cosa d’ells. Ja s’ho faran.

–O… si viu al carrer, és cosa seva. A saber qui és…

–O… si tenim algun conegut amb problemes, deixem fins i tot de mirar-lo. No sigui cas que ens demani alguna cosa.

–N’hi ha tants de mals silencis… Tants…

I per fi, l’últim silenci és l’únic que ens acompanyarà al capvespre de la nostra vida.  A aquesta i a la del més enllà… Imaginem, potser, que, si ha estat un bon company de camí, ens farà reviure tots els records que tinguem gravats dins del nostre cos.

 

 

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorCom són els perfils dels diferents electorats?
Article següentSomnis inconclusos