Somnis perduts en el laberint dels desitjos posposats. Quimeres impossibles per improbables dins del meu cervell. Miro endins i el veig. Allà està, atrapat entre els fils, esperant que el rescati per endur-me’l ja.
És només meu.
El bressolo i l’amanyago però, és tan fràgil, que quan m’emociono més del compte apareix ella i me l’agafa dels braços.
Fuig, por!
Deixa’m estimar-lo, deixa’m alimentar-lo. El vull veure créixer i fer-se gran. Tan gran com a mi m’agradi imaginar.
És el meu somni.
