En el diari Avui conflueixen tres tipus d’articulistes: els normals, que són la majoria; els qui mai no diuen absolutament res de nou, que són pocs i sempre els mateixos, i els estiracordetes de la ignomínia, per sort només un parell o tres. Als darrers va dedicat aquest article. La República Popular de la Xina envaí el Tibet entre 1949 i 1950. Sa Santedat el Dalai Lama s’exilià deu anys després. Si jo els digués que des d’aleshores l’assentament de “xinesos han” al Tibet no ha parat de créixer fins avui, que ja representen les dues terceres parts de la població total, com qualificarien l’actuació de la Xina? de neteja ètnica per superpoblació sobrevinguda? Molt bé. A vegades cal parlar de les cartes perses, no fos cas que els qui s’exciten amb la pròpia ira, com ara el nen, s’esquincessin els vestits, perquè quan ho fan són molt sorollosos i utilitzen llagoteries tan grandiloqüents com ridícules.
Fa pocs dies el nen –no sé on l’han educat- ens parlà de xenofòbia, de contundents informes dels funcionaris de Pequín i de lleis d’estrangeria xineses; i això que el sagal es diu independentista. Afirmà que no empadronar els xinesos al Tibet infringia el sistema de drets fonamentals; dels xinesos, esclar. Fins i tot va remarcar que qualsevol limitació en la prestació de serveis sanitaris als xinesos del Tibet, encara que no hi residissin legalment, menyscabaria la seva dignitat humana. Els estalviaré les construccions grandiloqüents del nen perquè, quan s’hi posa, no li ve d’un pam. Se’n recorden de quan ens inflà el cap amb la poligàmia? Ja s’hi veia ell; opinava que, per a la seva legalització, l’únic obstacle que calia superar era que anés acompanyada de la poliàndria, no fos cas que es descompensessin les paritats.
El nen és mol valent quan es pensa que té tots els trumfos a la mà. I vinga el principi de dignitat dels xinesos. I vinga que res no és tan abominable com l’home de les neus, perdó, com negar l’existència del gènere humà. I vinga comparacions amb el feixisme dels anys 30. El revolta l’opinió pública i l’empatia favorable als tibetans, i no entén com és possible una altra opinió que la seva. Com que no ha paït que l’acusessin de bonisme i de pseudoprogressisme, la seva fatxenderia l’ha encès i ara afirma que la incertesa normativa estava completament infonamentada; als xinesos i als estiracordetes tibetans que els fan la gara-gara no els calen jutges ni magistrats; ja en tenen prou amb els dictàmens dels funcionaris de Pequín per determinar qui té sempre la raó i qui no la té mai. Així, d’un cop de ploma, ens ha situat enrere de Montesquieu i, fins i tot, de Locke.
I com que quan s’hi posa no en té mai prou, arriba a la conclusió que tots els tibetans que insinuïn qualsevol reserva, per insignificant que sigui, respecte del dret dels xinesos a empadronar-se al Tibet, com ara l’absència d’un visat, són intrínsecament perversos i moralment repugnants, perquè per a ell democràcia és papers per a tots els xinesos i barra lliure a la desnaturalització del Tibet. Al nen l’atreu la tolerància zero; li agrada tant que, quan es pensa que té tots els trumfos a la mà, li surt l’odi africà amb tot el seu paroxisme. Ai d’aquests sagals tan tolerants que estarien disposats a afusellar tots els qui ells consideren intolerants, amb independència que ho siguin o no. L’any 36 l’hauríem vist a la primera fila de totes les execucions sumàries.
Vull creure que en Vila d’Abadal tenia l’informe Roca a la butxaca molt abans de donar el primer pas, per bé que després hagués de fer tot el teatre. Vull creure que en cap moment no ha volgut deixar d’empadronar ni un sol immigrant amb passaport no visat, però d’alguna manera havia de “notificar” als polítics de l’Olimp que, en les profunditats de l’abisme, la realitat dels mortals era ben bé una altra. D’una banda, buscava el cop d’efecte i, de l’altra, que la majoria de botiflers mosseguessin l’ham fins a les vísceres, com han fet, començant pel nen. En Vila d’Abadal ha posat a l’agenda política el que l’opinió publica està observant i comentant cada dia als cafès i a les tertúlies de jubilats. I esclar, els qui viuen de la política, inclòs el nen, s’han incomodat perquè no ho volien sentir. L’alcalde de Vic no ha deixat d’empadronar cap immigrant amb passaport sense visar; només que n’haguessin trobat un l’haurien exhibit en totes les televisions, públiques i privades, i no ha estat pas així. En Vila d’Abadal simplement s’ha limitat a exposar un problema, el de l’obscuritat de la llei, el de l’antinòmia de l’estat legislador i ja n’hi ha hagut prou perquè el nen, que en sap molt de drets fonamentals, l’estigmatitzés de xenòfob; ni tan sols calia que l’alcalde exterioritzés una acció o omissió; el nen, una vegada més, d’un cop de ploma ens ha situat en el dret penal pre-beccarià. Aquests són els inconvenients de la cooptació universitària. Arribarà lluny aquest sagal. No en dubtin.
Els alcaldes infringeixen la llei tant quan no empadronen un immigrant que hi té dret com quan n’empadronen un que no el té. O no és així? Calia, doncs, que un alcalde plantegés públicament l’elevat grau d’hipocresia sobre el qual els poders públics forneixen llurs abstraccions. I a fe que li han fet pagar, els uns i els altres. Hem hagut d’esperar fins avui mateix que el sempre ponderat Salvador Cot restituís la polèmica en els seus estrictes i justos termes, lluny d’oportunismes mediàtics i populismes interessats. En el fons, la política és el que digué Lluís Foix a LV el passat 22.12.09 rememorant el Pérez Galdós dels “Episodios nacionales” sobre les guerres carlines: “se lucha por la dominación, y nada más: por el mando, por el mangoneo, por ver quién reparte el pedazo de pan, el puñado de garbanzos y el medio vaso de vino…” És normal que els d’Esquerra estiguin molt nerviosos; el que no ho és tant és que el crostó de pa, l’embosta de cigrons i el petricó de vi puguin excitar un odi tan africà.
Al capvespre divago pels carrers del nucli antic de Lhasa. Un piano llunyà va desgranant les notes d’una sonata de Mozart. M’hi aproximo per un carrer llarg i prim. Més a prop reconec la KV 311; en concret, el segon moviment, andantino con espressione. Qui l’interpreta és jove, l’està estudiant. Quan s’escau la cadència resolutòria de la primera frase musical, just abans de la repetició, l’insinuat rallentando, més fictici que real, amb el que és abordada, posa al descobert que la intèrpret és una noia. M’he d’aturar; m’impressiona la seva ardidesa. El moviment ha anat evolucionant i ja ens trobem a la meitat quan la mateixa cadència apareix per segona vegada, ara amb més unció encara. Decididament és una noia. Fascinat, ni em puc moure. La intuïtiva pianista emprèn la coda amb més coratge que mai; el crescendo a octava, que no impedeix un subtil rallentando gairebé imperceptible, es clou precipitadament en el pianissimo dels darrers compassos. Immediatament després el silenci crepuscular, només trencat per les campanades de la catedral, esdevé un bàlsam a les ferides, encara obertes, que han infligit a la ciutat dels sants amb tantes impostures. Ella, la pianista, mai no sabrà que ha commogut l’ànima d’un passavolant.
