Hi ha dies que és fosca i grisa,
és una mar que no vol ser tranquil.la,
sembla plorar i amb ella tot sembla trist,
i el sol amagat en l’aigua no es perfila.
L’endemà és com un safir, tant blau
que et convida a contemplar-lo
tant bonic, trencat pel vol suau
d’un ocell i voldries acompanyar-lo.
Vora el bosc de pins és l’espill
verd maragda, calma i esperança
en el recer no hi trobes cap perill
i t’omple de fe i confiança.
El firmament, lluny, es confon
amb les aigües color de vida i de cel
i resta quiet fins que el sol es pon
bressolant les onades amb anhel.
L’escuma blanca exaltada xiscla, crida
les onades arribem altes i arrogants
els mariners temen per la seva vida
i des de la llunyania ressonen els seus brams.
Les ones que riuen, amanyaguen i acaronen
en aigües plàcides que es confonen amb l’horitzó
i sembla que a cau d’orella t’enraonen
i t’ajuden a trobar la serenor.
A la nit de lluna plena el mar és argent
tan bell, tan dolç, com un miracle
que t’omple d’alegria el pensament
i no veus que hi hagi cap obstacle.
Colors del mar tristos i alegres
que viuen en el goig i en el plor
un dia el veus fosc com les tenebres
i en d’altres l’aigua salada et renova el cor.
