La visió no és essencial per sentir tota la força de la tendresa, la pots deixar de banda, si valores la veu i el lleu frec de la mà que t’acarona…
La Laura Sugranyes ens ho recorda amb el seu excepcional relat de superació i amor.
Divendres, 20 de gener del 1956
Oloreta de recent nascut. Cabells negres enganxats. Ulls foscos heretats. Dorm i mama. I creix.
Creix, somriu, menja amb cullera, gateja, camina.
Cabells negres rinxolats, ulls marrons delicats. Aviat anirà a Escola.
Escola, bata de ratlles blaves, uniforme, uniformitat, pupitre, pissarra.
El mestre escriu a la pissarra. El nen s’esforça. El mestre pregunta. El nen no respon.
–És tonto! –algú ha dit.
Ha dit el metge:
–Aquest nen no s’hi veu. Miopia Magna. Ulleres.
–Quatre ulls! –li canta un burleta.
Diu la mare:
–Les ulleres valen molts diners: has de portar-les, netejar-les, cuidar-les. No trenquis les ulleres!
Dilluns, 7 d’Octubre 1974
Comença el curs. Treballar. Estudiar. A primera fila un noi d’espatlles sensacionals.
Cabells negres rinxolats. Exàmens. Converses. Rialles. Autobús. Caminades, passejades, mirades. Visió monocular…
–Escolta, et dono un ull meu!
–No! On aniríem amb un ull de cada color? Em dones la mà?
Divendres, 20 de Gener 2006
Per molts anys noi de cabells platejats, rinxolats i ulls oblongs!
Degeneració macular. Revisió, Baixa Visió.
–Et dono un ull meu! –No! Donem-nos la mà.
Sense data
Molta boira. Boira espessa, gebradora, no escampa. S’ha fet fosc i demà al matí també serà fosc.
–Et dono un ull meu!
–No! Només un no, dona-me’ls tots dos. Però porta’ls tu. Donem-nos la mà més fort que mai. I els meus ulls porta’ls tu posats.
–D’acord. Tu, noi de cabells grisos, espaiats, rinxolats. Continua brollant, regalimant, abocant, ruixant dins meu tota la gama de colors, tonalitats, matisos i textures que hi ha en tu. Avui amb els meus teus ulls, t’he mirat i t’he desitjat més que mai.
