El 22 d’agost es commemora l’aniversari de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor i Vives. Va nàixer a Castalla (l’Alcoià) el 1911 i morí a València el 13 de gener de 2000. La seua infància transcorregué plàcidament a Castalla al si d’una família culta de petits propietaris agrícoles i ben arrelada al país. Aprengué a llegir i a escriure, tant en castellà com en català. Fet, aquest últim, poc improbable en aquella època. Ell, però, va tenir la sort que son pare personalment l’ensenyara l’idioma escrit usant com a “beceroles” diversos exemplar de L’Esquella de la Torratxa, que conservava dels seus temps universitaris a Barcelona. La mare l’aficionà a la narrativa europea del XIX i als contes populars, que li’ls llegia o explicava en les llargues i fredes nits dels hiverns castelluts.
De la Castalla paradisíaca a la modernitat del segle XX
Valor vivia inserit en l’ambient rural d’aquella comarca —la Foia de Castalla— de manera intensa, tant a través dels jocs i diendes amb els altres infants, com gràcies al contacte amb dides, mitgers, pastors i jornalers que s’hi relacionaven amb la família. El seu parlar natural, de bella dicció i extraordinària genuïnitat, es va construir conjugant aquell riquíssim català oral de migjorn valencià amb les formes urbanes barcelonines de l’Esquella… El valencià castellut mai no l’abandonaria, tot i viure de manera estable a la capital de la Foia només fins als quinze anys.
La vocació escriptora d’Enric Valor va ser primerenca: la nodrida biblioteca de casa i el clima narrador de l’entorn matern es conjuminava amb l’erudició paterna i la màgia de llegendes, contarelles i rondalles d’aquell entorn de planures agrícoles, muntanyes agrestes, valletes enlairades i flora i fauna rica i diversa. L’excepcional, llavors, màquina d’escriure que va aparéixer per casa encara alimentà més l’incipient i prematur escriptor, que assajà de fer una novel·leta inspirada en l’entorn entre ruïnós imàgic del castell del poble.
La realitat colpejà amb duresa la família Valor i Vives. En dos o tres temporades de greus problemes amb les collites s’arruïnaren i hagueren d’immigrar a refer la vida. Va ser un colp dur, tant per les noves condicions vitals, ratllant la pobresa en els primers moments, com per la novadestinació: la ciutat d’Elda: a escassos vint-i-cinc quilòmetres, però absolutament distinta i desarreladora en comparació amb l’estimada Castalla. Ell i el seu germà —Josep— hagueren d’abandonar els estudis de comerç que havien encetat a Alacant i cercar alguna ocupació a la industriosa ciutat del Vinalopó Mitjà. El pare, el senyor Enric, obri una acadèmia, aprofitant la seua sòlida formació en Filosofia i Lletres: el petit terratinent va haver d’exercir de professor, ben poc vocacional, per cert. I la mare es refugià en la religió i en l’atenció a la mateixa família.
Enric Valor, en plena adolescència, s’integrà laboralment fent d’auxiliar en les oficines de la Unió de Fabricants de Calcer, principal activitat industrial eldera. La vida a la ciutat li resultà colpidora en molts sentits: un poblehistòricament castellanoparlant que menystenia el valencià, pròsper econòmicament, fabril, amb aires i voluntat de modernitat, aconfessional si no anticlerical, republicà, amb minories amb afanys cultural (burgesos lliberals, anarquistes, socialistes, comunistes…) que gaudien amb el cinema, el teatre, les formes de vida alternatives relacionades amb el naturisme (vegetarianisme, nudisme…), tertúlies literàries, reunions conspiratives…
L’Elda del 1926 al 1932 —període en què hi va viure Valor— va ser un viatge en el temps per al jove escriptor: a més del dur “bany de realitat” que va suposar tastar la fel de la pobresa, tot i que en poc temps milloraren les seues condicions de vida, allí va descobrir un esponerós segle XX, que mirava cap al futur amb esperança, tot venint d’una realitat personal, la castelluda, estantissa que, en molts sentits, encara estava lligada a les estructures i pràctiques socials del segle XIX, si no anteriors.
A Elda es va produir la “segona educació sentimental” d’Enric Valor. Allí va prendre, o va encetar, moltes de les decisions que orientarien els seus següents setanta anys de vida. Es va fer un ferm defensor de la dignitat de l’idioma;va començar a escriure i publicar —la primera narració que li editaren, L’experiment de Strolowisck, l’escrigué el 1931 a la ciutat sabatera—; desenvolupà plenament l’afició de caçador, tot recorrent les terres del Vinalopó i, fins i tot, les muntanyes de les contrades enyorades; es vincula al món cultural anarquista, tot i que, finalment, optaria per abraçar la militància comunista (1931); es va comprometre matrimonialment amb Mercedes Hernández; participà en la proclamació de la II República… La modernitat, però, no va esborrar ni la seua estima pels seus orígens ni per la llengua i la cultura pròpies. Ans al contrari, van fer de referent, de pal de paller, per a orientar el seu activisme i compromís cívic.
Uns positius i sobtats canvis econòmics familiars, els permeten, al quatre Valor i Vives, traslladar-se a Alacant el 1932, ciutat que sempre s’havien estimat. Els dos germans munten un exitós negoci de venda de ràdios, acaben els estudis en l’Escola de Comerç —nucli formatiu original del que serà la Universitat d’Alacant, fundada en 1979— i Enric Valor es lliura en cos i ànima a un intensa activitat idiomàtica, cultural i política. Van ser dos anys (del 32 al 34) de vertigen. El jove castellut es fa imprescindible en tots els fronts del valencianisme de la ciutat portuària: escriu en El Tio Cuc, El Camí i El luchador; fa programes de ràdio; publica lliçons de valencià per a difondre les fabrianes Normes de Castelló, de 1932; crea ARA (Agrupació Regional Alacantina, una mena d’associació politicocultural on s’integren diversos sectors del republicanisme alacantí que aspiren a l’autogovern del poble valencià); llig amb fruïció tota la literatura en català que arriba de Barcelona i València i que troba en la llibreria de Llorenç Carbonell, alcalde republicà d’Alacant; organitza la III Setmana Cultural Valenciana, a Alacant…
València, la ciutat d’Enric Valor
El 1934 es trasllada per motius professionals a València, intensifica les seues col·laboracions escrites en el periodisme valencianista de llavors, a les ja anomenades adés afig El País Valencià i La República de les Lletres; el 1935, contrau matrimoni i naix el seu primer fill.
El 18 de juliol de 1936, va ser una data doblement malaurada per a Enric Valor, com a demòcrata i República i com a escriptor: un bombardeig aeri destrueix el vagócorreu on viatjaven el originals de la seua novel·la El misteri del Canadian per a ser publicats a Barcelona.
Mobilitzat com a soldat participa en la Guerra d’Espanya en defensa de l’ordre constitucional. Quan torna a València, al 1939, només li queda la casa. Ho ha perdut tot. En aquell clima de misèria física i moral, els germans Valor apugen les seues famílies treballant intensament en allò que millor saben fer, negocis: transport de carbó, recanvis d’automòbil, una fàbrica de llum…
Ben aviat enceta la seua activitat cultural com a lector assidu de l’Ateneu Mercantil de València. Discretament reprén antigues amistats valencianistes i en fa de noves en les tertúlies de Miquel Adlert i Xavier Casp, dos regionalistes conservadors tolerats pel règim dictatorial. Serà on coneixerà Joan Fuster, Miquel Dolç, Josep Iborra, Josep Maria de Casacuberta, Francesc de Borja Moll; s’hi retroba amb Manuel Sanchis Guarner i, engrescat per Carles Salvador, Ferrer Pastor i Josep Giner —amb qui es forma com a sòlid gramàtic de la llengua— imparteix el 1949 primer curs de gramàtica valenciana en l’associació cultural lleial al “Régimen”, Lo Rat Penat.
Hi ha, però, un Enric Valor frustrat, quasi víctima de la melangia. És l’escriptor que aspirava a esdevenir un narrador d’històries, un autor de novel·les llegit i, si ho mereixia, reconegut pel públic. Han transcorregut quinze anys de la publicació de la seua primera narració —L’experiment…—, tretze del desastre ferroviari d’aquella novel·la que viatjava a Barcelona per a ser publicada. El senyor de Castalla ja no és un jovenet, té quasi quaranta anys. Se sent cofoi i modestament orgullós per treballar per la dignitat de l’idioma com a mestre —només ell i uns quants i unes quantes més com ell l’ensenyen, sovint en condicions de clandestinitat, arreu del domini lingüístic—, però la flama del creador d’històries continua cremant per dins. És conscient que, si fos poeta, podria publicar alguna petita obra, però també sap que la narrativa moderna de base social i psicològica és molt complicada, ateses les condicions polítiques i les dificultat per trobar un públic lector ni que fos minoritari.
Les rondalles valorianes: una dicció literària pròpia allunyada del folklorisme
El filòleg Sanchis Guarner l’ha sentit en alguna tertúlia explicar les rondalles de la seua la terra, o les que li conten les maseres i els pastors quan va de cacera, afició que no ha abandonat:
—Enric, prova d’escriure-les, trenca la mà amb aquestes històries que expliques admirablement i que tant ens diverteixen, malgrat que ja som persones adultes i respectables. No ho dubtes, tindran èxit entre els lectors valencians i potser també catalans i illencs i no et crearan massa problemes amb la censura.— Li diu el professor don Manuel.
Valor no es considera un folklorista. Les rondalles populars per a ell són “divertimentos” orals que li permeten connectar amb el seu estimat món ancestral, activar les seues potencialitats narradores i passar una bona estona amb els contertulians que l’escolten. Les paraules de Manuel Sanchis Guarner, però, li resulten engrescadores. Malgrat que tots dos són de la mateixa edat, i es van conéixer molt jovenets a Alacant, ell sent un profund respecte i admiració pel rigor intel·lectual i el trellat del seu amic, el professor d’institut que llavors viu desterrat a Mallorca, on compagina les seues classes amb una intensa i fructífera col·laboració amb Francesc de Borja Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear, la gran obra monumental encetada per Antoni M. al inicis del segle XX en què Valor també va col·laborar molt modestament.
L’escriptor castellut acaba convencent-se de la proposta i el 1950 apareix el seu primer volum de Rondalles Valencianes en l’editorial Torre, de València. Un públic lector minoritari, òbviament, comença a llegir-lo. Saben que no estan davant de “contets folklòrics”. En realitat ésl’inci d’una fabulosa operació de literaturització en què la fidelitat a un argument popular bàsic —històries “en la pell i els ossos”, en diu Valor— obri el camí a un monument de riquesa lèxica, descriptiva, antropològica, mitificadora, ple de clucades d’ull i ironies culturals i psicologistes, saviesa botànica, climàtica i faunística,creació de fantàpolis, homenatges a llocs, fets i persones,personatges arquetípics tocats de sarcasme, etc. El món de les rondalles de Valor.
Va ser així com va començar la inèdita aventura de les Rondalles Valencianes. No debades ocuparen intermitentment més de vint-i-sis anys dels afers literaris del mestre. Amb una reescriptura posterior de dos anys més.
Les dificultats d’un novel·lista
Espentat per aquesta exitosa publicació, presenta a l’editorial la primera obra de creació personal, L’ambició d’Aleix, però un seguit d’esdeveniments kafkians, entre la censura oficial i l’autocensura editorial, gens esclarits fins als nostres dies, retardarà la publicació al 1960.
Enric Valor no va publicar moltes altres coses en aquella primera postguerra, alguns articles a Esclat, Las Provincias (València); Ariel (Barcelona) i Pont Blau(Mèxic). Amb el disgust de “procés censor” pel que va passar L’ambició d’Aleix, continuà endinsant-se en l’engrescadora aventura de les rondalles i les contalles(històries curtes, aquestes últimes, de base realista o costumista). El 1951 aparegué el segon lliurament i el 1953 participà en un estimulant projecte que unia el nord i el sud, Rondalles gironines i valencianes, que no era més que l’adaptació d’algunes de les ja publicades amb anterioritat. En aquell petit volum, Valor compartia planes amb Lluís G. Constans. En realitat es tractava d’un projecte on es recollien en diversos llibrets històries populars contrastades dels Països Catalans. El prologuista, l’escriptor i editor Joan Sales, més portat per l’entusiasme que pel rigor, deia un tant retòricament això al pròleg:
« En aquestes rondalles gironines i valencianes, i dins un aire de família prou de bon reconèixer, trobarà fàcilment el lector un agradós contrast entre el nord i el sud: les històries d’àligues, bruixes i apareguts tan característiques del nord de Catalunya, són filles de les vetlles d’hivern llargues i plujoses; els cels sempre serens del sud del País Valencià es reflecteixen en les seves rondalles, màgic estany que sovint esborrona una aura tèbia i embeguda de perfums, alè qui sap d’algun jardí secret de les Mil i una nits.»
Siga com vulga, Valor continua escrivint-ne i publicant-ne, de rondalles, tant a València com a Barcelona. Aquesta tasca la compatibilitzava amb les seues ocupacions laborals, les classes de valencià, les ressenyes, els articles iles lliçons de divulgació idiomàtica i les col·laboracions literàries en publicacions valencianes (Información, d’Alacant; Levante i Jornada, de València). Fins al 1964 va publicar la meitat del seu corpus rondallístic, és a dir, divuit.
A mitjans dels seixanta veuen la llum dues obres divulgatives bàsiques, però molt importants en el procés “alfabetitzador” i dignificador de l’idioma. El mestre Valor es mostra i es reivindica com l’actiu humà més important en aquesta dura i entrebancada represa nacional al País Valencià: Lea valenciano en diez días i Curso de lenguavalenciana, totes dues de 1966.
La presó i la creació rondallística
Un any després, un tèrbol afer financer i polític —cal tenir en compte que Valor era considerat un “desafecto al Régimen”— el du a la Presó Model de València. Dos anys d’empresonament que l’escriptor castellut aprofitarà literàriament. Efectivament, allí acabarà de redactar la meitat de les Rondalles Valencianes. Els arguments recollits pel sud valencià, els paisatges recorreguts per l’autor, que en farien d’escenaris, i l’immens bagatge lingüístic l’acompanyaren en la reclusió. Això, una màquina d’escriure i la il·lusió del creador foren suficients per a completar el projecte en aquelles condicions d’adversitats extremes: la presó franquista!
En la dècada dels setant se’n va completar la publicació de les trenta-sis al segon volum de Meravelles i picardies (1970) i en els dos toms de l’Obra Literària Completa (OLC, 1975 i 1976).
Només eixir de la presó empren diversos projectes. S’embarca en la coordinació de la revista bibliogràfica Gorg, que ha creat el seu amic Joan Senent dins l’editorial que du el mateix nom —Gorg—, i allí publica nombrosos treballs de llengua i literatura fins al 1972. En aquesta editorial veuen la llum Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramàtica catalana referida especialment al País Valenciano (1973). I mentrestant, el verí del narrador que crea mons i històries es torna a fer present en les seues inquietuds. I és així com enceta la primera novel·la de la seua ambiciosa triologia de «Cassana», Sense la terra promesa.
La segona meitat dels setanta i els anys vuitanta, un Enric Valor jubilat laboralment viu intensament l’empenta del seu procés creatiu i de treball. Apareix l’OLC, com ja hem indicat adés; publica el Curs mitjà de Gramàtica Catalana referida especialment al País Valencià, ara sí, en català;s’editen la seua primera novel·la llarga, Sense la terra promesa (1980) un recull de textos breus, Narracions intranscendents, i la novel·la breu, La idea de l’emigrant.
Aquells anys també van servir per descobrir Valor a un públic ben significatiu: els mestres i l’escola. Va ser a través de les llegendàries escoles d’estiu i la tasca de qui en els anys seria la seua amiga, col·laboradora i editora, Rosa Serrano.
El procés democratitzador i cap a l’autogovern que es visqué va servir també perquè es projectara la trajectòria i l’obra valoriana en la societat valenciana. Va continuar la publicació de la seua obra literària —Temps de batuda(1983)—; el mestratge lingüístic del gramàtic es feia patent tant en l’ús de les seues obres en la formació lingüística de la ciutadania com en la publicació de noves, entre elles el “best seller” gramatical La flexió verbal (1983). Enric Valor veia com a poc a poc es feia realitat un dels seus somnis primerencs, la dignificació de la llengua parlada i escrita pels valencians.
La desmesurada tasca d’un “jove octogenari”
La segona meitat dels vuitanta va obrir el camí a molts reconeixements cap a la ingent tasca de l’escriptor: el Premi de les Lletres Valencianes (1985), membre corresponent de l’IEC-Secc. Filològica (1986) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987).
El anys 90, el “jove octogenari” Enric Valor completa la «Trilogia del Cicle de Cassana» amb la novel·la Enllà de l’horitzó (1991). Es tracta d’una de les sagues narratives més ben definides de la literatura catalana del segle XXque abraça de la meitat de la segona dècada fins al final de la postguerra. El fet de no sintonitzar amb les modes literàries ha fet que haja passat injustament desapercebuda entre els lectors i lectores de literatura catalana. L’escriptor continua produint obra gramatical i literària.
El 1993, és nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de València i a aquest nomenament cal afegir-ne molts altres, a destacar la Creu de Sant Jordi (1993) i quatre Doctor Honoris Causa més (UIB, UJI, UA i UPV).
Encetant-se l’any 2000 es va produir el seu traspàs. El funeral va ser amb honors de Doctor universitari en la seuhistòrica de la Universitat de València , al carrer de la Nau.
Un segle XXI valorià: no renunciem als nostres clàssics
Des de llavors, i fins al nostres dies, la seua obra se segueix llegint i estudiant. És objecte de nombrosos homenatges, des dels més senzills, promoguts per entitats civicoculturals, als institucionals. El curs 2010-11 va ser declarat «Escriptor de l’Any» per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, coincidint amb el centenari del seu naixement, i aquesta, junt a les universitat de València, Alacant i Jaume I, de Castelló, desplegaren un significatiu ventall d’activitats.
El Centre Cultural Castellut i l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer convocaren «L’Alba de Valor»: l’ascens a trenc d’alba a l’alt de Guisop, a la serralada de Castalla, tots els 22 d’agost, diada del seu naixement per a recordar-lo en un espai tan estimat en la seua vida com mitificat en l’obra literària. Enguany se celebra exitosament i amb les mesures sanitàries oportunes el desé ascens.
L’escriptora alcoiana que desenvolupà tota la seua obra a Catalunya, Isabel Clara Simó, traspassada en trista coincidència el mateix dia que Enric Valor, vint anys després, el passat 13 gener, escrigué les següents paraules —amables, sinceres i contundents, com sempre ho solia fer— el 2000:
«Sospite, però, que almenys al Principat de Catalunya, [Enric Valor] ha estat poc llegit, poc estudiat i poc valorat. I és una llàstima; no pels honors, que ell, home modestíssim, no buscava, sinó per la influència que hauria significat per a les lletres catalanes i que arribà tardanament.»
Aquesta sospita, més que fonamentada, jo la faria extensiva també a les Balears. És cert que l’escriptor de Castalla ha estat força valorat en els cercles acadèmics i universitàris del conjunt dels Països Catalans. Ja el 1977, Joan Solà qualificava així la seua obra Millorem el llenguatge:
«Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha aconseguit allò que deia Fabra […] El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia).»
Paraules d’aquest caire positiu i elogiós n’hem sentit i llegit moltes, i de grans autoritats acadèmiques, però sospitem que la societat civil, les editorials, la distribució del llibre, els mitjans de comunicació i el dinamitzadors socioculturals s’han esforçat ben poc per posar Enric Valor a l’abast dels minoritaris, ja ho sabem, àmbits cultes i educatius i això és imperdonable, perquè, no ho oblidem, Enric Valor és un clàssic. Potser la seua obra gramatical i lèxica ja estiga superada, tot i que molts professors sabuts encara m’expliquen que la consulten d’”amagatotis”; potser la seua monumental narrativa de creació, tant la curta com la llarga, no estiga de moda, però, compte, en la lectura dels clàssics es descobreixen joies que hui dia alguns “literats de conjuntura” —tan ben tractats per la crítica domesticada— ens volen fer passar per rabiosament modernes; potser prejudiciosament es pense que lesmàgiques i llegendàries Rondalles Valencianes són pura arqueologia, sense saber que tant en les seues versions escolars, que està enllestint admirablement el mestre i escriptor Jordi Raül Verdú, o en el seu redactat original,són autèntiques porcellanes de meravella mítica i llenguatge arrelat. Potser es pot prescindir de clàssics com Llull, Martorell, Marc, Guimerà, Caterina Albert, Verdaguer, Alcover, Rodoreda, Espriu, Pla, Fuster… No? Doncs de Valor, del senyor Enric Valor i Vives, de Castalla, tampoc. El preu és l’autolimitació del goig literari per complex de “postmodernitat”, tan propi de les “cultures nacionals” d’usar i llançar.
