Per: Quim Boldú
Milà no és lletja, ja ho deia Salvador Sostres al 2006 i sempre ha estat així encara que vosaltres amb els vostres viatges de basar xinès no ho entengueu. Milà no és un monument que es visita, ni tampoc cap museu on aneu per satisfer uns interessos que no teniu, més enllà d’Instagram. Milà és la carícia de la Civilització que et permet sentir-ne el pols. Bum-bum. No ho notes? Aquí es decideixen i passen les coses. Hi ha altres ciutats on això es pot veure: París, Londres, Nova York i també Barcelona, per descomptat, i cadascuna juga el seu paper. Però a Milà és on hi ha el filtre, la modulació i el ritme de la bellesa, que com tothom sap, és femenina. Quina importància té un home guapo? Passa avall, no ets altra cosa que un detall. El que aquí importa és que valguis prou com perquè una dona milanesa et seleccioni, i tota la resta no té cap interès. La dona de Milà, que en el fons és tota dona bonica, conscient del seu valor i que per tant entén el seu poder, és l’encarnació de la Naturalesa. Què us penseu que és la selecció natural? Els idiotes que se la juguen amb els límits més absurds per penjar vídeos a facebook no fan altra cosa que trobar el seu destí, a la curta o a la llarga. No, la selecció natural és una milanesa escollint-te. D’aquí aquesta por que tenim tots a mirar-les i veure el seu esguard fiscalitzador que ens petrifica com Medusa.
Era la primavera de 2016, l’hivern havia estat menys fred del que era habitual, i al maig el sol picava amb perpendicularitat a la capital real d’Itàlia. Jo treballava prop de l’estació central i tenia unes llarguíssimes pauses d’hora i mitja per dinar, fet que em permetia passejar pels voltants de la feina a mode d’esbarjo. Caminava aquell dia de maig amb alegria primaveral per Corso Buenos Aires, que no deixa de ser un Passeig de Gràcia per a pobres, quan tot creuant un pas de vianants els meus ulls encaixaren amb els d’una milanesa amb aquella sòlida electricitat de les passions furtives, allargant-se eternament uns segons. És ella qui finalment abaixa la mirada i somriu lleugerament. Què més es pot demanar! El cap de Medusa rodola als peus de Perseu. I tot feliç continuo i penso com de bo arribo a ser, i quins encants tant sensacionals que tinc i per què voldria tenir res més… Tant endinsat en les meves coses oblido que la Vanitat és pecat capital, i no és fins dues illes més enllà que comprenc com l’he arribat a cagar i torno enrere corrent per cercar-la. Quedi doncs constància per qualsevol dona que estigui llegint aquestes línies que no s’ha de subestimar mai el retard mental propi de la condició masculina. Evidentment arribo tard i la perdo de vista, i no em queda altra que tornar a la feina amb una certa frustració i amb la sensació de ser un imbècil. Què hi farem.
Però a vegades les coses segueixen un curs inesperat sense que ho busquis, i al cap de tres dies, sortint de la boca del metro de la mateixa avinguda, a Piazzale Loreto, la trobo just al meu costat, carregant una capseta de cartró de forma arrodonida. Jo tenia poc temps, però també l’excitació i el poder que m’havia donat la mirada que ens havíem clavat. Sabia que la part difícil ja estava feta. Quina importància tenia el joc i preocupar-se de fer el ridícul? Així que directament i sense pensar-me gens les paraules li vaig demanar el número. I es clar, ja hi som. Hi ha alguna cosa en les dones que fins que no les amanyagues com si fossin aquests gossets que es posen panxa enlaire perquè els rasquis el ventre no hi ha manera d’avançar. Brometes aquí i allà. I espera’t, que encara t’ho posaran difícil fins i tot per riure. Els gais ho tenen més ben gestionat, tot això. Amb dues mirades s’entenen i au, primer posa el cul un i després l’altre. Tot fàcil, i fàcilment envejable. Als altres, Déu decidí fer-nos fer penitència.
Em digué que no, que en tot cas em podia donar el facebook. Tot incomprensible. És que potser no hi ha molta més informació de tu a facebook que al teu número de telèfon? En tot cas li vaig dir que si volia establir els termes fos ràpid perquè jo no tenia massa temps. Dubtà. M’explicà que ella també tenia pressa, que era l’últim dia de classe i duia un pastís que es desfeia. Però dubtà. I encara dubtà. Em preguntà de què treballava i vaig entendre que li calia confiança. De fet sempre m’ha semblat que és el primer que busquen les dones. Hotels, amore. I no et preocupis, amb el pack que contractes hi venen classes de castellà incloses. Riu una mica. Bé. Per això tenim el castellà els catalanoparlants, per ajudar-nos a follar. Benaventurats foren els dies en què es derogaren les lleis nostrades i s’executà el Decret de Nova Planta!
Mai falla el tema de la llengua. Amb quatre paraules fent una mica d’accent del Cid es tornen boges. És sensacional. Això va semblar convèncer-la, i de fet jo no necessitava gaire més. Un contacte per poder quedar en un futur proper i la sort estaria clarament de la meva banda. La glòria és nostra.
Però si les coses haguessin anat com volia aquestes paraules ara no hi serien. Ara bé, que ningú tingui cap mena de dubte que si el cas hagués evolucionat correctament estaria complint el meu deure amb la Creació produint petites milaneses. Però en canvi, arribats a aquest punt i com que no ho veia clar, m’explicà una breu història trista:
- Eh sì, va bene, possiamo sentirci ma mi sa che c’è un problema… Quanti anni hai?
- 24. Ma quale problema?
- Infatti me lo sembravi. Io 16! Eh, sei un po’ grandino.
Sei un po’ grandino. Toca’t els ous. SEI UN PO’ GRANDINO.
La pressa m’entrà de cop, em vaig acomiadar i cagat de por me’n vaig anar de pet a la feina. El primer que vaig fer en arribar fou comprovar quants delictes havia comès en territori italià, no sense oblidar que al mateix lloc on aquella noia i jo havíem parlat cert dictador havia acabat penjat en pilota picada unes dècades abans.
A dia d’avui puc dir que no soc pas cap delinqüent i que, en cas que algú es trobi en aquesta situació, l’edat legal per practicar el sexe consentit a Itàlia, si la llei no ha canviat en els últims temps, és de 14 anys. Recalco també que les milaneses són milaneses a l’edat que sigui, de manera que aquella nena es va permetre el luxe d’escriure’m i dir-me que per la propera ocasió fes el favor, hai approcciato malissimo!
