Mentre la Maria del Mar Albajar, abadessa de Sant Benet de Montserrat, ens anava explicant la seva experiència benedictina a la seu de la comunitat cristiana de l’IQS, me la mirava i pensava que Déu l’estima molt. Aquesta idea sorgia de l’emoció de les seves paraules al parlar de la seva vida d’entrega a Déu amb plenitud. Déu l’estima. Segur. Es veia com ens mirava quan explicava el centre vital de la presència de Déu en els tocats pel carisma benedictí. No és l’única benedictina que conec estimada per Déu. Creu que totes ho són amb una claredat tan absoluta com la seva vida de contemplació i treball. I penso en la Regina i en la Olga, i en totes les altres companyes de la Mar. Déu ens estima a tots. Però elles se senten estimades, i la Maria del Mar ho expressa amb senzillesa i bellesa.
Déu ens estima, però parlem també de com nosaltres intentem estimar-lo. Que de fet és l’altra cara d’una mateixa moneda. I us en faré dues aproximacions: la benedictina i la ignasiana. Jo soc més ignasià versió Ballarin. I m’explico. La fe del tronxo de Mossèn Ballarin l’hem experimentat els qui l’hem escoltat predicar amb la seva ploma, amb la seva vida, amb les seves paraules i amb els seus silencis. “És el pa nostre de cada dia”, deia ell. La vida mateixa posada als ulls de Déu com una necessitat de ser bona persona per no ser malparit que, al capdavall, no paga la pena. És tenir un “que Déu hi faci més que nosaltres” quan ja no sabem què fer. Amb aquesta fe pots arribar molt lluny. Qui ha arribat més lluny dels ballarinians va ser el nostre estimat Pep Maria, que també es va deixar tocar per Sant Ignasi, i es va fer jesuïta. A mi Sant Ignasi m’arriba per un dels grans Mestres de l’IQS, en Lluís Victori i per l’Enric Puig (el pater). M’arriba a partir de molts petits microexercicis, i un de veritat, del de 10 dies. I moltes lectures combinades amb l’exemple de tots els jesuïtes que han anat posant amb la seva vida Déu a totes les coses. Per l’espiritualitat ignasiana, és en les parts del món que hem de trobar a Déu. És per la contemplació en l’acció. Per això el Sant Pare els va eximir de resar tots plegats. És en el món que van els ignasians a buscar a Déu. Per les seves obres, que són obres de Déu, l’amor de Déu s’ha de fer present. “Posar més l’amor en les obres que en les paraules”, ens diu en la seva meravellosa pregària final dels exercicis sobre “la contemplació per assolir amor”. I fer, per exemple, que les universitats siguin petits temples de saviesa a major glòria de Déu, on la formació dels joves ha de contemplar totes les dimensions de l’ésser humà: coneixement, socialització, i espiritualitat. És, doncs, en les parts de l’obra de Déu en el món, que els jesuïtes hi busquen el tot, hi busquen Déu.
Però per arribar quasi allà mateix, a saber-se estimat per Déu, i a estimar-lo, els benedictins i les benedictines se senten cridats pel tot. Els monjos per la seva vida immersa en la pregària, fan que el món vingui a Déu. Al voltant de cada espai i cada temps monàstic, on tot gira al voltant de Déu, hi ha la recerca del tot. La Maria del Mar ens parla del claustre, de la pregària ordenada, de la vida ordenada al voltant de Déu. Ja no és el Déu en totes les coses ignasià, sinó totes les coses en Déu. Direu que és un joc de paraules, però és el que passa quan t’acostes a la vida monàstica: que tot et porta silenciosament i tossudament cap a Déu. Són les parts, nosaltres, el món , cridats cap a Déu. I per això la Maria del Mar ens parla de la vida benedictina ordenada sempre en absoluta llibertat cap al tot. Pregària, feina, estudi, acolliment. Perquè aquesta és l’altra! Els monjos han d’acollir a qui s’hi acosti. Forma part del seu carisma compartir aquest Déu que posen al centre. No és un Déu que volen recloure, és un Déu, un tot que volen que irradiï el seu amor a tothom i a tothora.
De la part al tot ignasià, o del tot a les parts benedictí, Déu sempre hi fa, com deia Ballarin, més que nosaltres. Només hem de fer allò tan fàcil i tan difícil que fa la Mar amb absoluta solvència, que és deixar-te estimar. Perquè, repeteixo: quan la sents parlar del tot, de Déu no tens cap dubte que Déu l’estima. Com a tots. Només que ella es deixa estimar.
(A qui s’estima moltíssim Déu és al Miguel, company de viatge en els cursos ignasians sobre els exercicis. Malgrat el dolor i la tristesa del seu sobtat traspàs tinc molt present com ens ensenyava a estimar Déu, i com Déu l’estima)
