Si alguna cosa no enyoro, són els inacabables i tediosos congressos que en la meva època de militant d’UDC, durant prop de trenta anys, vaig suportar com a mal menor. Ponències pactades o assassinades en públic, discursos emfàtics sobre el no res, oradors vivint el seu minut de glòria. Mira que ens hi vàrem dedicar hores a fer esmenes, a defensar-les, a pactar-les, a transaccionar-les, fins que, entre empentes i redolons, vam comprendre la presa de pèl. L’exemple el teniu avui amb la limitació de mandats: sense efecte retroactiu i limitats a quatre! Ah, i només pels càrrecs públics i no pels de partit, no fos cas que en Duran volgués autoproclamar-se candidat a president de comitè de govern per 5 mandats més.
He vist fotos de Duran i subalterns (ja sabeu: banderilleros i picadors) que, llegides en clau de successió, donen molt de joc. Però que ningú s’enganyi: ni cas. No hi ha porra a curt termini sobre la successió d’en Duran perquè no hi ha successió possible. Jo m’he jugat uns quants sopars apostant que farà les bodes d’or de quefe d’UDC.. Duran ho ha deixat clar: té corda pel què faci falta i fins que li surti de la boina, i qui succeeix a Duran és el Duran, faltaria.
És evident que en la cultura política catalana, segurament també en l’espanyola i possiblement en la mundial, el xaval d’Alcampell porta camí de batre tots els rècords de permanència en el poder d’un partit polític, atès que superarà els 30 anys de president del comitè de govern amb escreix (1982-84, 1987-…). Quan va ser elegit per primera vegada, manaven la Thatcher, en Reagan, en Miterrand, en Brejnev i era el primer mandat de Felipe González! Els jovenets fèiem la mili, en Tejero acabava de fer el cop d’estat, Espanya encara no havia entrat a la Unió Europea, i jo feia segon de carrera.
I en mig de tot aquest teatre, en Sedó renunciant: en públic, amb un aparent “que no em fan fora, que m’en vaig”, però de fet tot un harakiri, un sacrifici ritual, una autoimmolació ‘ad maiorem Duran gloriam’, que segurament, no patiu, serà ben pagada. Quan sigui coneguda, aquesta paga, restarà la poca honorabilitat que avui encara té. Però qui dia passa, any empeny. Això d’ahir només demostra que, com sempre ha dit un bon amic, en Duran va de farol amb CDC (i el problema és que el farol li sol resultar) i que sacrificarà a qui calgui si convé… excepte a ell mateix. La llista dels “sacrificats” és cada cop més llarga i cada cop afecta a més “íntims” col·laboradors. O què us pensàveu? Qui paga, mana. Ànims excompanys, que ja falta un congrés menys! ‘Who’s the next?’
