Arriba l’esperat final per alumnes i professors — potser més esperat per aquests darrers— d’un curs intens i complicat. Ple de canvis per uns i altres; d’una banda, canvis per interins, opositors, novells i canvis pels alumnes que s’examinaven a la selectivitat aquest any. Ara això ja queda lluny, però encara queda un últim repte: els butlletins finals de notes.
Sincerament, mai he tingut problemes amb les qualificacions del meu fill, i no vinc aquí a ufanejar de res, vull dir que no m’he preocupat gaire perquè el nano anava fent com es diu col·loquialment, no ha presentat mai gaires problemes amb qüestions acadèmiques amb el que no hi ha hagut un requeriment extraordinari de la meva intervenció.
El meu fill estudia tercer de l’ESO a un institut públic i laic del barri on vivim, fa tres anys que està en aquest centre i ha fet molts amics nous, tot i que en conserva alguns de la seva etapa primària a un altre centre. No és un nen amb un perfil problemàtic o disruptiu, tot i estar travessant aquesta endemoniada etapa de l’adolescència, així que mai he tingut comunicacions de mal comportament o avisos d’aquest tipus i les seves qualificacions oscil·len entre els notables i els excel·lents. Ell està content i jo també.
L’institut té un funcionament molt familiar basat en projectes transversals i una dinàmica que combina la tradició i la innovació, sovint fan activitats que em semblen molt apropiades i engrescadores pels alumnes sempre amb l’objectiu de complir amb un projecte educatiu inclusiu i innovador. Segueixo atentament les activitas i propostes de la matèria de llengües —estudien Català i Castellà com un bloc indisoluble—, una mica per curiositat i una mica per si puc trobar inspiració en les seves idees.
El meu fill em va comentar que iniciarien la lectura de l’obra literària El Lazarillo de Tormes, cosa que em va semblar sensacional perquè adoro els clàssics. Resulta que farien un projecte literari que consistiria en una representació d’un judici com a producte final per avaluar l’activitat. Em va semblar molt original i vaig contribuir activament a incentivar al meu fill en aquesta tasca. Durant dies vam treballar la seva exposició, donada la meva formació i amb el currículum docent de la matèria a la mà, vaig guiar al meu fill en la seva expressió, vaig facilitar-li un manual de terminologia jurídica bàsica, vam assajar a casa i vaig corregir qüestions proxèmiques, tonals, de dicció, vaig revisar la seva estructura argumentiva i vaig donar-li alguns consells d’oratòria. Va ser molt interessant perquè vam compartir moltes nits després de sopar revisant i interpretant cadascú el seu paper. Ell havia de desenvolupar el paper d’arxiprest que defensava a Lázaro d’uns fets que li imputaven. La veritat és que vaig quedar molt satisfeta del resultat i vaig rumiar posar-ho en pràctica amb els meus alumnes, ja que l’activitat permetia treballar moltes competències del currículum docent.
Quan el meu fill va tornar de l’escola estava tot cofoi perquè li havia sortit molt bé la simulació i tothom l’havia felicitat, a més, la seva tasca defensora va exculpar al company que representava el paper de Lázaro. Havia guanyat el cas. El meu fill mai havia manifestat interès per l’advocacia, però arran d’aquest dia havia estat buscant informació i fent preguntes sobre la possibilitat d’estudiar la carrera de dret.
Ai, però! L’altre dia vam rebre la qualificació de l’activitat i ens vam quedar ben parats. Resulta que l’activitat constava de sis criteris d’avaluació. Un versava sobre el contingut —l’argumentació pròpiament—, l’altre sobre la capacitat de resposta, un altre sobre improvisació, un altre sobre l’entonació, un sobre dicció i, finalment — i aquí radica el quid d’aquest article— un darrer sobre la vestimenta, que eren quatre punts.
El nano havia obtingut un 5’5 a la qualificació final perquè a casa no tenim camises, americanes, ni corbates i la consigna era anar sense xandall ni pantaló curt i ell ho va fer. Aquell dia feia una temperatura de 33º. A l’aula no tenen aires condicionats i obrir les finestres amb la xafogor terrible que entrava—magma volcànic, segons diu el meu pare—és inviable; tot i això, el meu fill es va enfundar uns texans negres, i es va recollir els seus cabells amb una cua. Però això només li va servir per obtenir un 0,5 dels quatre punts possibles.
No ens sabíem avenir, cap dels dos. Ell frustrat —òbviament— i jo cabrejada com una mona. Vaig decidir, amb el currículum docent a la mà, escriure a la tutora manifestant la nostra disconformitat per aquesta qualificació. Resumidament, la carta exposava que en cap competència ni criteri d’avaluació, ni descriptor clau ni saber bàsic de la matèria de llengües —ni de cap altra assignatura, ni tan sols teatre—s’exigís l’assoliment de l’element “vestimenta”. On s’havia vist que sent una escola pública i laica s’exigís una indumentària determinada per dur a terme l’avaluació d’una activitat de llengües? En quin apartat del currículum docent del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya convenia que les habilitats i destreses comunicatives dels alumnes s’havien de regir per si portaven americana i corbata?
Potser el lector, arribat a aquest punt, pensa que n’estic fent un gra massa, però hi ha un rerefons en tot això. La primera lectura és fàcil: tant se val com argumentis, les teves capacitats oratòries, expositives, les teves destreses orals no tenen valor si no tens una imatge. Com si tots aquests que van amb l’americana i corbata fossin més vàlids que els que van amb una samarreta i texans. La segona lectura és que l’esforç i les habilitats es poden contrarestar amb diners, aquelles persones que poden permetre’s un vestit de firma, una perruqueria o un estilista no s’han de preocupar de la seva formació, ja que la imatge farà la resta. La tercera lectura està oculta i és la pèrdua dels drets de manera progressiva, anar a l’escola pública i laica, on tothom pot anar vestit, pentinat… com vulgui és un dret de l’alumne. Pot semblar nimi, però és l’inici. Primer es van suprimint petites coses, aquelles a les que donem poca importància, però ai, caram! Tot té la seva importància. El problema és que estem ensinistrats per anar cedint, obeint i abaixant el cap.
No vull que el meu fill creixi pensant que una americana i una corbata el donarà més valor com a individu que les seves habilitats comunicatives, la seva formació i el seu esforç.
Vull que el meu fill treballi en les seves capacitats per comunicar-se, expressar-se i defensar-se d’un món laboral que li serà hostil quan surti de la seva bombolla acadèmica.
Vull que al meu fill a qualsevol feina se’l valori per les seves capacitats, per allò que pot aportar i no per allò que aparenta o es pot comprar.
Els omplim el cap amb consignes de la importància de l’interior i després els jutgem per la roba que porten? Hipocresia en safata.
I per acabar, vull recordar a aquest professor, al que en cap ocasió he vist encorbatat, que ha considerat que la vestimenta dels seus alumnes valia quatre punts en una activitat d’argumentació lingüística de la matèria de llengües, que es miri les notícies de l’actualitat i veurà que aquells personatges que s’ha descobert que robaven a mans plenes, que pagaven els favors sexuals amb “endollisme” i que organitzaven caceres de bruixes contra els adversaris polítics, aquests, sí, aquests mateixos anaven vestits amb corbata i americana.
