Cau la vesprada, el paisatge d’hivern, melangiós,
un mantell blanc s’ha estès a la natura,
tot és silenci, quietud, només un gat mandrós
sembla riure’s d’aquesta neu tan verge i tan pura.
Busco un racó vora la llar, no em fa por la cremada
m’assec mirant les flames vermelles, roges pel foc
mentre les espurnes pugen rialleres cap a la teulada
i sento que el fred em marxa poc a poc.
Miro la neu, el bosc, m’agrada tanta pau,
cada floc acarona l’arbre nu, el llac glaçat,
per unes hores el món és una nau
que dorm en un paradís només somiat.
El gat busca una mà que l’acaroni
i arraulit vora meu em mira somrient
esperant una carícia que li doni
unes ales com les invisibles del vent.
I veig a tots els que han marxat
que un dia van deixar-me adolorida
a tants i a tants que ens havíem estimat
i que amb les flames cobren nova vida.
M’ensenyen aquella nena que vivia amb anhel
jugant amb una altre neu que anys ha moria,
fent ninots, tirant boles cap al cel,
cantant i corrent amb alegria.
La neu marxarà, la natura renaixerà,
el gat correrà amb delit buscant un ratolí,
el foc es marcirà, l’espurna s’apagarà
i no tindré en la flama els aimats rostres per gaudir.
Penso amb nostàlgia en un dia que la calma,
s’ha fet mestressa de la natura, de l’ànima, del cor,
un jorn de silenci, demà serà enyorança
d’unes hores que la neu ha deixat el món com mort.
