Ho ha subratllat Quim Torra fa poc en una entrevista a Vilaweb del 23 de març. “No sé què passa en aquest país que tendeix a unes crisis d’autoconfiança terribles. I a cada passa que fa torna a rumiar si ha fet totes les anteriors… Aquesta desconfiança endèmica que tenim en nosaltres mateixos és un desastre”.
Hi ha molta gent -els més impacients i impetuosos- que s’estranya que no tirem al dret d’una vegada. Són tots els que diuen i escriuen “DUI avui mateix!”. Són tots els que quan els nostres polítics fan alguna declaració o consideració que troben massa feble tornen a parlar de “la puta i la ramoneta” els acusen de voler tornar al “peix al cove”, etc. Són tots els que creuen que donant, sense més ni més i ara mateix, el cop de puny final al damunt de la taula, Espanya se n’anirà amb la cua entre cames i Europa ens posarà la catifa vermella (o això tant els hi fa). Són tots els que no comprenen que per enfrontar-se amb algú més fort s’ha de recórrer a tots els recursos possibles, a les voluntàries marrades aparents mentre se segueix tirant endavant sense soroll. Són també els que troben a mancar el “xou”, l’excitació de ser notícia a primera pàgina internacionalment i que creuen que si això manca estem tirant enrere. Són els que creuen equivocadament que ja no ens cal cap més referèndum i no volen veure que com a colofó de tot el procés aquest serà per tot el món la prova de foc de si som reconeguts o no. Són, en una paraula, els que passen de l’eufòria que es creu haver-ho guanyat ja tot, al pessimisme més negatiu i encomanadís.
Cal recordar-los-hi, una altra vegada, les paraules bíbliques: “per què dubteu, homes (i dones) de poca fe?” Per què dubteu si només comparant on érem el juny del 2010 i on som avui hom només es pot fer creus del camí que ja hem deixat enrere? Que potser no s’ha fet abans tot el que s’hauria d’haver fet? Que, per exemple, ja fa temps que hauríem de tenir engegada l’agència tributària, i qui diu aquesta diu altres estructures d’estat? prou. però quin suport haurien tingut abans els polítics que ho haguessin volgut fer? Un 15 %? Potser un 20 o un 25? La majoria social encara hauria dit que tocaven campanes. Ens pot no agradar o fins i tot enfurismar, però hauria estat així, Deixem, doncs, les controvèrsies estèrils de si hauria pogut fer-se així o aixà. Som on som. I som molt més lluny del que mai hauríem somniat.
Enlloc de llançar pedres a la pròpia teulada concentrem-nos tots en dues tasques cabdals. La primera és donar suport contra vent i tempesta al nostre govern (i tinguem en compte que el vent de garbí, el que ve de Madrid, bufarà fort). I fem-ho si us plau aparcant les picabaralles partidistes que fan les delícies dels nostres contraris. Per damunt de tot cal arribar al punt del referèndum final que certifiqui la naixença d’un nou estat. La segona tasca cabdal és la de convèncer a la gent que encara falti per superar el 50 % en aquell referèndum. I aquí cal veure-hi clar. Voler convèncer a qui està radicalment en contra no tindria cap sentit i seria perdre el temps. Es tracta de convèncer als que ja voldrien la independència, però encara tenen por de les calamitats que aquesta pogués comportar-nos, perquè es deixen entabanar per totes les prediccions catastròfiques dels polítics espanyols (pensions, fora de la galàxia, bancarrota financera, discriminació de la població de parla castellana, etc.) El convenciment dels altres no vindrà per discursos abrandats, sinó per dades ben concretes que els fets vagin avalant en aquests mesos vinents.
Tinguem-ho clar: la consecució de més del 50 % de votants no ens caldrà, evidentment, fins el dia del referèndum. I què haurà hagut de passar fins llavors, siguin aquest llavors 15, 18, 24 mesos o els que siguin? S’haurà hagut de demostrar que el govern haurà estat capaç de tenir les eines a punt i de seguir endavant malgrat totes les prohibicions espanyoles. S’haurà detectat un canvi visible de la posició d’altres països. D’això ja en comencen a ser mostres els debats que ja hi ha hagut els parlaments de Dinamarca, Bèlgica i els EUA que tan nerviosos han posat a Rajoy, Margallo i Cia. S’hauran produït més actes, tan hostils com maldestres, del govern espanyol i dels seus tribunals polititzats que hauran motivat més indignació a Catalunya (em sembla que d’això en podem estar segurs). Hi ha algú que dubti que treballant com cal, serenament i sense escarafalls inútils, no hagi de ser possible aconseguir almenys un 5 % més el dia -encara una mica llunyà- del referèndum decisiu? I parlant de treballar, només cal pensar en la constitució de les ponències de la comissió constituent, fa ben pocs dies. Caminem, o no?
Curt i breu: la majoria social a favor de la independència ja hi és de forma latent que hem de transformar en declarada i eficient. I per això, evitem tant com puguem les baralles entre nosaltres, combatem les pors dels que s’empassin innocentment les mentides de Madrid, concentrem-nos en el futur i no pas en els errors del passat -que d’aquests n’han fet tots- i donem prou marge de confiança al President i al seu equip que estan demostrant que la mereixen. Tot això és possible i per això no hi ha qui em pugui treure el meu optimisme. La resta són orgues.
