Aquest 11 de Setembre de 2022 fa exactament deu anys de la primera gran manifestació a Barcelona per la independència. En aquells temps, jo treballava a Regió7, el diari de la Catalunya Central, i em va tocar viatjar fins a la capital del país en un dels centenars de busos que van sortir de les comarques centrals.
Recordo bé els dies anteriors a la Diada de 2012. Hi havia una mena de rum-rum que s’anava estenent per ciutats i pobles a mesura que s’anaven esgotant els autobusos per fer cap a Barcelona. A Manresa, fins i tot es van noliejar dos trens dels Ferrocarrils, que es van omplir a la velocitat del vent.
Les sensacions, però, eren encara ambivalents, en aquells dies previs. Per una banda, s’havia anat conformant una mena d’aura col·lectiva de sentiments compartits. Els seus integrants, plens d’aquelles cuques a l’estómac que sempre apareixen amb l’excitació de saber que se n’està preparant una de grossa, tenien els ulls cada dia més brillants, expectants. De l’altra –i potser per l’herència històrica que arrosseguem els catalans– hi havia encara un cert recel, per no poder saber amb exactitud com aniria la cosa, i per allò de “no diguis blat fins que el tinguis al sac, i ben lligat”. Som també un país de ‘tribunerus’, no ho oblidem.
Em va tocar viatjar amb la bona gent de Castellbell i el Vilar, dalt d’un bus ple de gent jove, gent gran, nenes, nens i moltes, moltes gralles. Reconec que vaig tornar de la manifestació amb les endorfines vessant-me per les orelles. La peça que havia d’escriure formava part d’un reportatge molt més ampli, de vuit pàgines més portada, que havia de descriure la part més vivencial, humana, sentimental (en el seu sentit literal).
Aquests dies he recuperat la crònica. Quin exercici, llegir-te al cap de deu anys! La vaig titular amb un emocionat “Quan passes a formar part d’una Diada històrica”. I començava així: “Apoteòsica. De pell de gallina. Es fa difícil definir els sentiments i les emocions quan un té la sensació que està immers en un moment de la història que serà recordat. Un moment que es farà servir de referència per quantificar i qualificar la resta de mobilitzacions ciutadanes que es produeixin a partir d’ara”. Aquell 11 de Setembre de fa deu anys, es van manifestar més d’un milió i mig de persones a favor de la independència. “Clam històric”, va titular en portada Regió7, apuntant en el subtitular que l’independentisme havia mobilitzat “una gentada mai vista”.
Aquell dia es va parlar per primer cop de “dia històric”. Després, encara no ho sabíem, en vindrien més, de dies històrics, i també de tristos.
En l’actualitat, sovint es diu que cal recuperar el pols del carrer: les riuades de gent, les mobilitzacions que feien sortir la causa a tots els telenotícies internacionals. Com es va arribar fins allà, fa deu anys? Quin context vivíem? Rescatant un altre article, que també vaig escriure per Regió7 en l’edició especial de l’Anuari 2012, apuntava que de causes, segurament, n’hi havia moltes, bevent unes de les altres. Però que l’auge de la Diada del 2012, en la qual el protagonisme no va ser ni dels partits ni dels polítics, sinó de gent totalment anònima, tenia a parer meu tres potes marcades: la decepció de l’Estatut i la ràbia col·lectiva que la ciutadania sentia cada cop que en un programa de zàping es remetia la famosa frase de Zapatero de “apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”; el mal tracte ranci i continuat del que estava sent un dels governs més dèspotes del PP, i la crisi econòmica, que va fer néixer i créixer en un temps rècord els anomenats independentistes de butxaca. Ingredients perfectes per un caldo que, com diria Ferran Adrià, va eclosionar en el moment perfecte.
Són tres ingredients, però, dels quals avui ens costa recordar-ne els sabors i les olors. Han estat deu anys en els que ha passat de tot. Anys de pujada, d’efervescència, de tenir la sensació que s’anaven fent passos endavant. Fins que es va assolir el Referèndum. Aquell 1 d’octubre de 2017, malgrat tot, es va votar. I es va declarar la independència. Un instant d’eufòria que es va frenar en sec. Crec que hi ha gent que encara està despistada, davant la pantalla del televisor, sense entendre res. La repressió posterior, que sembla que no, però sempre funciona (porta anys i panys fent-ho), ho va acabar de rematar.
Com en tots els cicles, després de la pujada ve la baixada. I emocionalment aquí estem immersos. Siguem-ne conscients. Potser m’equivoco, però no noto en l’ambient aquell rum-rum col·lectiu que es compartia fa deu anys, aquella sensació d’anem-hi totes i tots.
Tot i que avui espero tornar a veure carrers de Barcelona plens de gent (i els de moltes ciutats i pobles que fan milers d’actes, no ho oblidem), auguro que no seran els mateixos en quantitat que els del 2012. És important la quantitat? El múscul que s’exhibeix? Sí, d’una banda sí, perquè col·lectivament empeny a tirar endavant, i ja se sap que els humans, al capdavall, som tot cor. De l’altra, cal no oblidar que molta gent potser avui no s’aixecarà del sofà, però que continuaria votant ‘Sí’ si avui es fes un nou Referèndum. En conec a més d’un i d’una. De fet, a molts.
Deia que tots els cicles històrics tenen la seva pujada i la seva conseqüent baixada. Però enlloc està escrit que només n’hi pugui haver un, de cicle. I després d’una baixada, pot perfectament esdevenir-se una nova pujada.
