Hem perdut la passió pels sistemes. Per això ens molesta la complexa pregunta d’Unió.
A dia d’avui, resoldre contradiccions hipertrofiant la musculatura teòrica resulta risible. La postmodernitat no és altra cosa que la consumació de la sàtira de Voltaire davant el bell rigorisme sistèmic de Leibniz. El sintagma «harmonia preestablerta» —que ben bé podria descriure l’univers en el qual la pregunta d’Unió ha estat engendrada— esdevé sinònim d’un optimisme naïf, d’una hipòtesi bonista i descabellada. Oblidem que, en realitat, es tracta d’un tour de force per rescatar el paper de Déu en un moment on l’imaginari social que el sustentava entra en crisi: el mecanicisme implacable de l’univers s’havia de conjugar amb l’omnipotència divina, i la bondat absoluta del Senyor amb la misèria radical dels seus fills. El deisme era la continuació de l’escolàstica per altres mitjans.
Però allò que singularitza la proposta de Leibniz —precisament allò que la converteix en objecte de burla als ulls de Voltaire— és l’edifici monstruós que acaba erigint per tal de no deixar cap fil penjant: es produeix un desbordament ontològic i antològic d’una multitud d’universos possibles, l’omnipotència de Déu és refinada fins al punt que aquest es veu transformat en un capitalista obsessivament perfeccionista i el lliure albir ha de piular en l’estreta gàbia de la predeterminació. A més, Leibniz fa diversos esforços per sintetitzar els seus excessos en petits tractats, com la «Monadologia» o «El discurs de metafísica», que tenen més tensió i suspens que tots els capítols de ‘Mentes criminales’ junts.
Precisament perquè som involuntàriament postmoderns, irònics i moralistes a parts iguals, no sabem apreciar la recargolada bellesa que emana de la pregunta sobre la independència que a Unió Democràtica de Catalunya van decidir fer-se a sí mateixos. Es tracta d’un procés titànic de dissolució de contradiccions per fissió i reconstrucció que ja no recorda a Leibniz, sinó a l’eterna polèmica teològica medieval sobre la naturalesa de Jesús, on no té sentit respondre simplement «SÍ» o «NO»: és humà o no és humà? I si és humà, és només humà? En aquest cas, té una missió divina? I si no només és humà, va ser deïficat des del naixement o durant la seva vida?
Hauríem d’admirar, doncs, l’heroica capacitat de síntesi: una formulació tan retorçada, que busca encaixos impossibles i resol contradiccions enquistades, i només requereix de sis condicions. Però compte, que no són especialment costoses en termes metafísics, comparades amb altres solucions. Pensem, per exemple, en la sortida ocasionalista que troba Malebranche a l’absoluta heterogeneïtat entre substàncies: Déu perpetra un miracle cada vegada que una ànima vol moure un cos. Milers de milions de miracles cada segon: un dispendi pantagruèlic de potència divina, vaja. I, sorprenentment, Unió només necessita sis condicions per acabar amb la distància nacional que separa les seves irreparablement heterogènies substàncies.
Però si hi ha un misteri teològic comparable a la transformació que pot patir Unió aquestes setmanes, que els retorni a l’esperit primigeni que encarnava Carrasco i Formiguera, tot fent oblidar la deriva històrica del partit, aquest és el de la virginitat de Maria. Perquè no ens equivoquem: el que es reclama és un partit novament immaculat que, després de votar «NO» en bloc, vegi el seu capital polític restaurat. Es tracta de desafiar la lògica del «si peperit, cum viro concubit». I ja sabem que Unió ha pactat i pecat amb terceres vies, deixant pel camí un petit bastard: Construïm.
Pel cardenal reformador Pere Damià, la virginitat de Maria, que desafia tota lògica racional, ens porta a una conclusió incontestable: Déu és capaç de canviar també el passat. Limitar l’omnipotència del Senyor a la temporalitat humana és una impertinència. Per això el «peperit» i el previ «concubit» no resulten contradictoris amb la virginitat. El que per nosaltres és incomprensible —l’abolició del passat— per Déu és una fotesa, ja que ell es mou en un altre pla temporal: el de l’eternitat.
Per sort per Unió, Leticia Sabater —i l’omnipotència quasi divina de la ciència— ha instaurat un nou relat secular sobre la restauració de la virginitat, que no reclama temporalitats diferents ni horitzons escatològics. El problema, com sempre, és que un gran poder demana una gran responsabilitat, i ara que sabem que hi ha qui pateix per la conversió impia de la militància d’Unió a la de Ciutadans, potser hauríem de començar a preguntar-nos què passarà si Duran i Lleida, com Leticia Sabater, també vol entregar aquesta restaurada virginitat a l’Albert Rivera.
