El darrer llibre de l’Enric Vila, si ens el mirem de lluny, corre el risc de ser vist com una espècie de llibre de viatges que ens parla de ciutats europees. Si ens el mirem de prop, podríem pensar que és una mena de dietari que tracta les seves dèries personals i les qüestions amoroses. Però si no ens passem de frenada ni ens quedem curts, hi veurem que hi ha un ‘leitmotiv’ que lliga tota l’obra i que és la seva raó de ser. Justament aquest ‘trompe-l’oeil’ fa que estèticament sigui una obra digna d’admiració.
L’Enric Vila ens té habituats a la teorització, a una teorització que sol impactar. Ho hem llegit als seus llibres sobre Pla i Companys i ho veiem també en els seus articles. Londres, París, Barcelona. Les tres ciutats hi apareixen però hi apareixen també Itàlia, Berlín, Viena, Polònia… De fet, París hi és més evocada com una idea que no pas com una realitat tangible perquè l’important, com ja he dit, és la teoria que se’n desprèn. París és l’Europa de la raó d’estat, la que ens va dur el nazisme, la que va unificar Itàlia i Alemanya trencant un mosaic de sobiranies i cultures, la que exemplifica l’Espanya posterior al 1714.
El que ens hauríem de preguntar és si totes aquestes uniformitzacions han de ser llegides avui com ens les volen vendre habitualment: el producte inqüestionable de la modernitat. D’aquesta lectura se’n desprèn que revertir-les seria un retrocés i els independentistes ja estem acostumats a sentir-nos que volem tornar a l’Edat Mitjana com si fóssim una mena de salvatges. Però ara que el mercat és global i que Occident hauria d’aspirar a governar el món amb enginy i negocis més que no pas amb garrotades, quin sentit té defensar tot això amb fortaleses dissenyades per Vauban o pel marquès de Verboom i passejar-nos cofats amb perruques rinxolades?
Vila apel·la a un Occident i a una Europa que es basin en allò que no es pot comprar, perquè a les mercaderies hi pot accedir qualsevol indocumentat amb diners (tal com Qatar està adquirint mig Londres i controlant el Futbol Club Barcelona): el pòsit de la tradició i de la història, de les relacions comercials, de les llibertats personals i col·lectives. Tota la resta ho pot adquirir qualsevol estat tirànic i aquest partit, si seguim per aquest camí, podríem perdre’l tots plegats, perquè els altres són molts més i no són tan llepafils.
Fixeu-vos el que us deia: “el pòsit de la tradició i de la història, de les relacions comercials, de les llibertats personals i col·lectives”. Justament els únics camps on hem resistit irredempts els catalans. Ho hem fet perquè no ens ha quedat altre remei, és clar. Vila ens diu que nosaltres, aquí, hi tenim un paper cabdal i podem fer de la necessitat virtut: si en som capaços, i estem disposats a pagar-ne el preu, podem arribar a salvar Europa, perquè les debilitats del continent són l’enemic contra el qual lluitem com a poble.
