Aquest assaig d’Andreu Pujol Mas (APM), director d’El Matí Digital, és una indagació en una qüestió poc tractada o fins i tot bandejada fins a la data. El llibre intenta donar resposta a què és el kitsch, quins exemples en tenim a casa nostra i a la pregunta si en una Catalunya estat en podríem prescindir.
Pel que fa a la primera qüestió, APM comença per repassar les definicions de diverses obres. En primer lloc, el DIEC: “Producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat”. També el GDLC: “de poc valor, brut, de mal gust”. Es recorre també a Freud, Ortega i Gasset i Clement Greenberg per explicar l’origen del kitsch, fruit de la cultura de masses, per cobrir les necessitats d’oci d’unes classes populars alfabetitzades i que han perdut la cultura tradicional amb les migracions a les ciutats. És un “succedani de cultura”, un subproducte que té una visió mercantilista de la cultura i no implica reflexió ni preparació. El matís d’Andreu Pujol Mas a Greenberg arriba en el moment que aquest afirma que el kitsch no té respecte per les cultures nacionals, extrem del qual discrepa Pujol Mas.
Dins del pòrtic ja s’aborda una qüestió de gran abast: es pot prescindir del kitsch? Segons Paul F. Lazarsfeld i Robert K. Menton, el temps lliure condueix a l’entreteniment banal i no al consum d’alta cultura. En canvi, autors com Eduard Shils concedeix que la cultura mediocre o kitsch pot acostar al públic la cultura superior. APM aporta un argument convincent al debat sobre la rellevància del kitsch: tots els països, fins i tot Noruega o Suècia, en generen. Un aspecte positiu d’aquest tipus de cultura el proporciona Daniel Bell: el kitsch és una eina de cohesió nacional de les masses.
Després d’un recorregut per diverses fonts, Pujol Mas arriba a una definició de kitsch pròpia que abasta les “manifestacions culturals del nostre temps, de mal gust, que apel·len als instints més baixos, sense cap voluntat reflexiva, que tenen un consum massiu i estan fabricades per satisfer aquest volum de consum”. (p. 22).
En els capítols següents, APM analitza la televisió, la ràdio, la música comercial i el cinema a casa nostra, com a grans productors de subcultura.
La televisió porqueria
Per Pujol Mas no hi ha dubte que el gran repte de futur serà crear un espai comunicatiu català i catalanocèntric. Perquè si bé amb la TDT hi ha més oferta televisiva, ha significat la “multiplicació de l’oferta televisiva en castellà i hispanocèntrica” (11 vs 33 canals). Aquests darrers canals, per cert, no sotmesos a la tutela del Consell Audiovisual Català. D’aquesta manera és com resulta possible que, tal com posa de manifest un estudi de 2010 de Plataforma per la Llengua, el menyspreu de les televisions privades pel català sigui olímpic: “De 21 casos europeus comparables a la comunitat lingüística catalanoparlant, no n’hi ha cap en què no s’utilitzi la llengua oficial d’aquesta comunitat per emetre la totalitat o alguns dels programes de les televisions privades d’àmbit estatal”.
APM analitza l’origen del kitsch en la televisió, paral·lel al naixement de les privades, que força la disputa per la publicitat a partir d’uns programes més barats i que busquen audiència a qualsevol preu, i n’analitza les característiques de forma solvent.
Pel que fa a TV3, acaba, se n’han fet experiments, però no s’ha abandonat als braços del kitsch. En aquesta part s’hi troba a faltar alguna al·lusió a Polònia i Crackòvia, que són el que més s’hi assemblen. I, de creació encara més recent, el programa “Oh Happy Day!”. Quant a Arucitys, és un exemple paradigmàtic de televisió feta en català amb imaginari espanyol.
Premsa del cor
Aquest tipus de premsa té molts lectors setmanals i, a més, guanya pes a Catalunya. De precedents de revistes del cor, abans de la guerra civil, n’hi havia hagut, i en català. Però la premsa del cor pròpiament dita neix l’any 1945. I és tota en castellà i hispanocèntrica.
‘Lecturas’ és l’única que presenta un “minúscula proximitat a la catalanitat”, ja que a Catalunya venen el 44,41% de la tirada. Però no és kitsch català, sinó espanyol fet a Catalunya “amb algunes esquifides concessions a la població autòctona”. En resum: ‘Pronto’, ‘Hola!’, etc. són variades pel que fa al nivell cultural de les lectores a les quals s’adrecen i també pel que fa al cost. Però lingüísticament són idèntiques.
En consumim, en fem i en produïm, malgrat que ens discriminen lingüísticament. I no és una qüestió demogràfica: a la culta, rica i desvetllada Noruega (5 milions d’habitants) també hi ha premsa del cor.
Operación Triunfo
Malgrat que a les ràdios generalistes el català té bona salut, pel que fa a les emissions musicals, això no és així. La cadena líder és Los 40 principales, que encara que faci desconnexions en català, és hispanocèntrica i no para atenció a la música feta en català. La quota de catalanitat es limita a Dani Macaco i Estopa, vaja. La importància de la música rau en el fet que, segons dades de 2011 (La dieta cultural dels catalans), és el producte cultural que arriba a més població (91,9%).
En aquest punt de la música, APM s’atura a explicar el fenomen de “la roda del kitsch”, és a dir, com els subproductes culturals generen continguts que es retroalimenten. Operación Triunfo fa una música comercial que acapara les ràdios, els seus protagonistes surten a les revistes del cor i a la televisió, etc. Tota una roda que, no cal dir-ho, és en castellà i hispanocèntrica (amb les comptades excepcions de Sak Noel o Marta Roure, per exemple).
Torrente i Friquis buscan incordiar
Pel que fa al cinema, la situació és semblant a la descrita anteriorment. Les pel·lícules catalanes no tenen necessàriament referents catalans ni es veuen en català. N’hi ha que, ben al contrari, estan farcides de referents i tòpics espanyols: Tapas, El Cid, Donkey Xote, Manolito Gafotas… Però no hi ha hagut cap fenomen equiparable a la saga de Torrente, amb una participació notable de catalans (des de Neus Asensi a Cesc Fàbregas, passant per Risto Mejide o Andreu Buenafuente).
El cas de Javier Cárdenas és revelador: un periodista català, partint d’un programa català com Crónicas marcianes, amb protagonistes catalans i produït per l’empresa catalana Manga Films, “entra en una roda que defuig qualsevol mena d’interès per la realitat catalana” (p. 113).
Pel que fa a la llengua, ens trobem davant d’un cas de desigualtat davant la llei, atès que els doblatges o subtítols en català els finança la Generalitat, mentre que en la resta de països els paguen les productores o distribuïdores. APM fa un resum d’una situació enquistada des que Tresserras deixà la conselleria de Cultura. Amb Mascarell, l’oferta de cinema en català s’hauria d’haver multiplicat per 10 el 2012 i s’ha quedat estancada en un magre 2,4%, en sales poc cèntriques, en horaris dolents i per poc temps. Val a dir que ni els eslovens ni els letons tenen problemes semblants per veure cinema a casa seva en la seva llengua.
Epíleg
Com que per eliminar el kitsch caldria elevar el nivell cultural de tota la població, la conclusió realista i un punt resignada de Pujol Mas és que Catalunya serà kitsch o no serà.
Tres conclusions: a) obtenir un kitsch nacional és essencial “per deixar de rebre violència simbòlica a través dels mitjans de comunicació de masses”; b) caldrà en el futur enfortir la sobirania de Catalunya (independència) i concedir llicències de televisió i ràdio a mitjans que siguin en català i amb imaginari català, i c) caldrà engegar una roda dels kitsch que, de forma provisional, estigués dirigit per un Ministeri d’Incultura, atès que els productes culturals catalans són prou bons, però la subcultura nostrada és gairebé inexistent.
Posats a fer algun retret al llibre, sobten diverses errades: aquest anàlisi (p. 9 i 31), el seu anàlisi (p. 20), reflexarla (p. 13), consistia en plantejar (p. 42). Malgrat tot, em sembla una lectura obligatòria per a tot aquell que hagi cregut fins al moment que, en una societat dominada pels mitjans de comunicació de masses, ens en sortirem nacionalment i lingüísticament només generant continguts de qualitat.
‘Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional’. Andreu Pujol Mas, A Contra Vent, Barcelona, 2013
