Que em perdoni l’amable lector si avui pugui semblar que fugi d’estudi i parlo més d’Alemanya que de Catalunya. Però no té per mi gaire sentit anar desfullant la margarida sobre si tenim govern o no, si anem a noves eleccions o no, o si l’assemblea de la CUP de Vilaxica de Dalt vol fer president al Noi de Tona. Per això avui deixo que l’olla de les elucubracions faci xup-xup pel seu compte i toco una altra qüestió.
Ja sé que en aquests moments parlar d’un tema que no es refereixi estrictament a la situació actual a casa nostra, candent, pot fer baixar l’interès dels lectors per llegir-ho. Però ben sovint es llegeixen als nostres mitjans queixes de la gent retreient als alemanys, o més concretament a “la Merkel”, que no donin un suport més explícit als catalans. Això, però, és mirar-se excessivament el propi melic (una mena de “síndrome cupaire”) i menysvalorar les dificultats que té ara un país que per regla general sobrevalorem.
Primer, repetiré allò que s’ha dit molt i que s’oblida massa: que tant Alemanya com la resta de la UE no podran prendre partit decisivament fins que els catalans no comencem a fer els passos formals cap a la independéncia. Qui primer s’ha de mullar som nosaltres. Sinó no podem demanar que els altres es moguin de la platja i fiquin els peus a l’aigua freda. I gràcies als autistes de la CUP, de moment no hi haurà ningú que vulgui fer-ho. I dit això, cal tenir també consciència -en el cas d’Alemanya- de l’envergadura dels problemes que han caigut al damunt del país des del començament d’any, amb la immigració massiva que el posa en un tràngol potser fins i tot més difícil de superar que la reunificació, ara fa 25 anys.
Per aquest moviment massiu de població des del mitjà Orient i des dels Balcans hi ha causes conegudes a bastament i altres que no ho són tant com, per exemple, la sequera desacostumada que ha agreujat a l’Orient mitjà les relacions entre la població i els dictadors o els autòcrates que per conservar el seu poder (sobretot Assad) han recorregut a mesures que han enfonsat els seus països encara més en una catástrofe, impulsant la gent a fugir-ne, perdudes totes les esperances en un futur normal i en pau.
Un altre factor és que Alemanya, ja molt aviat, va permetre l’entrada al país d’una quants milers de refugiats sirians, generalment gent amb formació tècnica o professional apta per a una ràpida acomodació a la vida occidental. Aquests, però (com és ben natural), van comunicar als parents i amics que seguien a Síria l’ajuda que aquí havien trobat i les condicions de vida que comparades amb les actuals a Síria eren paradisíaques. Aquestes informacions cada vegada més inflades i que pintaven Alemanya com una terra de promissió on els embotits penjaven dels arbres i sense gaire esforç es vivia gairebé com els grans potentats a Damasc i a Riad, es van escampar com el foc a un bosc sec i -juntament amb les condicions catastròfiques dels camps de refugiats a Turquia, Jordània i el Líban- han estat el detonant que ha posat en marxa aquest corrent que ningú sap com parar.
Precisem-ho. Una immigració de, posem per cas, 200.000 persones a l’any (i 218.000 són les que han entrat a Alemanya i Àustria només aquest setembre) seria una xifra que Alemanya, amb esforç, hauria pogut païr. És la xifra dels que van entrar a Alemanya en tot el 2014. Però el milió o més al que potser s’arribará fins a cap d’any (ja ara ningú no sap exactament quanta gent ha entrat i segueix entrant) supera les possibilitats fins i tot del país europeu més potent. Tinguem en compte què representa aquesta xifra. No es tracta solament de trobar habitatge ni que sigui provisional per una gentada així, sinó d’atendre-la amb un mínim de serveis. Això representa l’equivalent a construir CADA MES, de cap i de nou, una ciutat de les dimensions de Girona, amb policia i bombers, amb mestres i llars infantils, amb llocs de treball i clíniques. I tot això amb una nova població s’un entorn cultural radicalment diferent, només integrable en el curs de dues o tres generacions, amb un tant per cent notable d’analfabets o de gent amb una formació escolar mínima que -per bastant temps- nodrirà l’exèrcit d’aturats amb el consegüent perill de radicalització. Ja ara es calcula que durant uns quants anys caldrà una despesa anual de 17.000 milions per fer front a tots els problemes creats per l’allau de nouvinguts.
Aquesta invasió (no es pot parlar de cap manera d’immigració normal) ha fet baixar ja el grau d’acceptació del treball d’Àngela Merkel tant a la població com al propi partit. Mentre que la seva gestió en general segueix trobant un 70 % de suport popular, la seva política davant del problema dels refugiats només la troben correcta menys d’un 48 % dels electors.
La posició de Merkel (que aquesta vegada no vé de tacticismes polítics, sinó dels seus principis) té uns quants paràmetres clars i definits. a) no pot haver-hi cap solució estrictament alemanya sinó una de conjunta, consensuada amb tot Europa; b)és irresponsable parlar de tancar les fronteres alemanyes. És físicament impossible i Alemanya no pot acceptar de cap manera de construir un nou mur com el que tant va costar d’ensorrar; c) és irresponsable parlar de limitar les xifres d’entrada de refugiats, ja que -en les circumstàncies presents- Alemanya no pot controlar-ho; d) allò que sí que pot controlar, però, no és quanta gent arriba sinó quanta es pot quedar i quanta se n’ha d’entornar; e) el problema ha d’incloure solucions a la vora de l’orígen dels conflictes. Per això s’ha entrevistat amb Erdogan que no és gens sant de la seva devoció.
Mentrestant els municipis avisen que ja no donen l’abast i que s’està produint una situació inaguantable. L’hivern està al caure i fa impossible la solució usual de camps de tendes de campanya. L’administració i els recursos normals estan ja desbordats.
Alemanya està vivint un estat d’excepció (és el tema predominant a totes les notícies) amb el que gairebé ningú no havia comptat. I dic gairebé perquè alguns alemanys (pocs, però més informats sobre els problemes del tercer món o de les crisis del món àrab) ja havien avisat fa temps que els conflictes arribarien a Europa molt més de pressa del que la gent es pensava. Però no se’ls creia ningú.
Per tot aixó, i salvant totes les diferències evidents, parlo de dos països en estat d’emergència. De la mateixa manera que voldríem que Alemanya es posés d’una vegada al costat nostre, no podem ignorar que en aquests moments no és aquesta la prioritat política alemanya. Hem de comprendre que no és una qüestió de mala voluntat, sinó dels greus problemes immediats als que es tenen d’enfrontar ara els polítics alemanys, i que serien prous per col·lapsar qualsevol altre país europeu.
Angela Merkel es nega a proposar solucions populars, però tan irreals com irrealitzables. Perquè és una persona pragmàtica que no vol generar il·lusions ràpidament decebudes. Aquest pragmatisme (n’estic convençut) farà que en el moment oportú s’inclini, pel que fa a Catalunya, pel la solució que consideri millor per Europa. I aquesta no farà gens feliç al govern de Madrid. I per acabar: que a la reunió del Partit Popular Europeu a Madrid el partit de Merkel votés a favor de la resolució presentada per Rajoy contra Catalunya no cal sobrevalorar-ho. Recordem que pocs mesos abans del reconeixement de Croàcia i Eslovènia, tothom havia dit que mai no serien reconeguts. Com diu la dita: en política mai no diguis “mai”.
I ara, després de l’eixordadora campanada que ha representat la resolució del Parlament d’engegar tota la maquinària i d’ignorar qualsevol ordre de Madrid, començarà una etapa completament diferent i Europa (i no solament Merkel) no tindrà més remei que mullar-se. La balança no s’inclinarà al nostre favor d’avui per demà. Serà un procés lent, i només es tornarà rápid si no defallim i ens mantenim units al darrera del nostre govern i del nostre Parlament. Però per poder-ho fer hem de tenir un govern. I l’hem de tenir ràpidament. No podem esperar que la CUP hagi fet totes les seves assemblees, comarcals, locals, familiars i de sobretaula, dins del seu petit i còmode món.
