Molt s’està dient sobre la pertinença o no de Catalunya a la UE després de la declaració d’independència. L’objectiu d’aquest escrit és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo dela UE provocant la seva ampliació interna.
Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment que no es poden conculcar sense violentar l’esperit fundacional de la UE. Ara tens un dret, ara no el tens?
S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus de nacionalitats d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, als quals, si s’expulsés Catalunya de la UE, quedarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.
Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició no pre-acord d’adhesió. Som dins.
Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas Espanya acordaria sortir ella de la UE, no pot acordar fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.
Quart: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tokio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra de ningú?
Cinquè: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i legitimitat.
Sisè: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta a les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acomplexi amb l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.
Setè: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) dela República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya. El cas català seria un mirall, el reflex a l’inrevés del cas alemany: un procediment “d’adhesió sense ampliació” dela UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, només variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem de pagaments al pressupost comunitari (element cabdal, aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per tenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).
A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens facin fora de la galàxia europea, sempre podríem estar dins de Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).
Vuitè argument: Els ciutadans catalans, fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a alguns i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. Mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat; nacionalitat que ens causa uns perjudicis, però els beneficis gaudim-los també!
Novè: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats es la substitució d’un estat (Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals del territori (català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats dels estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es negociïn les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i repartiment entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.
Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts del dret internacional aplicables hi figuren els Tractats i normes de la UE (que ja hem vist que si s’expulsés un membre es violentarien els Tractats) i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.
Seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (la Nova Espanyai Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.
Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Nova Espanya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.
En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern i capacitat per establir relacions amb altres estats.
Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i els seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament l’adquisició de la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “real politik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!
