Es diu sovint, i es diu bé, que el secret de l’èxit rau en petits detalls. Una suma de petiteses que, aplegades, aconsegueixen dur a la victòria. En el cas del Barça, se sol parlar dels tres atacants, de la capacitat de desequilibrar de Messi, del moment de forma d’Alves, del joc de peus de Ter Stegen… En aquest petit article exposaré quins són alguns dels petits detalls que han convertit el Barça en tricampió per segon cop. Em prenc aquesta molèstia per establir amb precisió les fronteres del model Barça i intentar fer-lo exportable a altres activitats humanes.
Un dels factors que més ha contribuït al darrer triomf blaugrana ha estat que un oient seguís tota la transmissió del partit per la TdP d’en Puyal. En Jordi Díaz, des de la República Dominicana, ho explica amb precisió: “Si no escolto tota la transmissió [amb el Puyal], no guanyem. [Quan] he enganxat la transmissió a mitges, mai hem guanyat”. No es tracta d’una superstició sense fonament, sinó d’una realitat verificable: el dia que va arribar tard a escoltar la transmissió contra el Màlaga, el Barça va empatar. Així que part de la victòria del FCB a Berlín és deguda a la feina fosca i gairebé anònima d’aquest culer que viu al Carib.
Modestament, Albert Ballesteros (@banditcatbdn) també va contribuir al triomf blaugrana. També des de la humilitat. Com? Amb l’erecció d’un altar pagà a còpia de bufandes com segur que n’hi ha tants arreu del país. Però, sobretot, neutralitzant la Juventus. La manera de neutralitzar els juventins és un clàssic que fins i tot alguns psicòlegs recomanen per a aquells que ens tenen el dit a l’ull: ficar una foto al congelador d’aquells que volem que ens deixin de fer la guitza. S’ha de dir que el gel potser no va ser prou efectiu amb Arturo Vidal —la sobreexcitació del xilè esdevindrà proverbial—, però el resultat del partit avala la bondat de la tècnica.
Pel que fa a Laura Ruiz Jacob, perquè no sigui dit que les dones no contribueixen a l’hegemonia blaugrana, es va posar el gorro de les finals —si no és aquest, no funciona— i va invocar el mussol de la sort, al qual ha fet una caseta amb teulada a dues aigües, una de les quals és blava i l’altra, grana. També d’acord amb l’1-3 final, sembla que aquest modus operandi dóna més resultats que un vídeo motivador amb gladiadors passat als jugadors al vestidor.
Una altra contribució a l’èxit culer, molt més important que la dieta dels futbolistes o la seva rutina d’entrenaments, és la d’algú que es fa dir Zubi a foros.acb.com. En Zubi, com a les tres finals anteriors que havia viscut, va comprar abans del partit la samarreta de la temporada següent. “Hasta ahora me ha dado suerte”, explica. “No me va especialmente bien ahora mismo gastarme 105 pavos que cuesta la camiseta (samarreta+nom+número), però he de hacer el esfuerzo, soy demasiado supersticioso. Con el dorsal de Xavi”. S’ha de reconèixer que 105 € és una quantitat exorbitant, però l’empenta de Zubi s’ha demostrat determinant en la resolució del matx.
No vull acabar aquest article sense esmentar una altra de les pràctiques més esteses per ajudar el Barça a triomfar. Tampoc no es tracta, és clar, de cap factor esportiu. Que els jugadors facin o no la migdiada o que jeguin amb la seva parella és irrellevant. Des del punt de vista d’un amic dels que es consideren fatalistes aixeca-Recopes, una d’aquelles persones traumatitzades per les dècades de misèria futbolística, el més decisiu és no veure el partit a la tele. De cap de les maneres! Cal agafar el cotxe i anar-se’n, per exemple, cap a Montserrat. Tancar-se al lavabo i dutxar-se mentre marca Belletti. Segons Joan Capdevila, cap de redacció d’aquest diari, totes aquestes accions suara esmentades no fan sinó posar de relleu la inconsistència de qui munta altars i nega el valor de la pregària. Els mussols, les bufandes, les ràdios, les samarretes, els congeladors… Tot això forma part d’una participació col·lectiva en una cosa que ens transcendeix, que va més enllà de nosaltres. Aquesta cosa, és clar, es diu barcelonisme. I tant és si Mascherano rellisca o si Suárez envia alguna pilotada als núvols: el Barça no podia perdre. No hem sintonitzat la TdP a la República Dominicana ni hem fet una caseta blaugrana a un mussol de ceràmica perquè els nostres tornessin de Berlín amb les mans buides.
