Cada vegada estic més a prop de creure’m el Sr. Rajoy –o va ser el ministre Margallo?—quan va dir que si ens independitzàvem ens veuríem obligats a vagar eternament per l’espai exterior. Però jo crec que el motiu no serà pas que no ens admetin en les institucions internacionals, sinó perquè de tan satisfets com arribem a estar d’haver-nos conegut, arribarà un dia que tot el país levitarà amb tal força que no n’hi haurà prou amb la llei de la gravitació universal per mantenir-nos arran de terra.
Encara som només una comunitat autònoma i tanmateix es veu que devem gaudir ja d’unes quantes corts constituents, si fem cas dels esborranys de constitució de la República Catalana que últimament s’estan donant a conèixer. Si tenen la paciència de llegir-ne cap, els recomano que ho facin mentre escolten aquella cançoneta de per allà als anys vuitanta del segle passat que deia “Xanadúúúú”, o si ho prefereixen, la banda sonora d’aquell film imprescindible dels anys 60 anomenat “Barbarella”. No ens podem atribuir la paternitat del concepte de paradís a la terra –i encara menys sabent com les gastava l’autor de l’invent, Hasan-i Sabbah, líder de la secta dels assassins–, però això no ens treu cap mèrit. Jo, per aportar el meu granet de sorra, he enviat una esmena a un dels esborranys on proposo que els gossos haurien de tenir dret a ser lligats amb llonganisses i gaudir de seients adaptats quan viatgen amb automòbil.
Una de les coses que més il·lusió m’ha fet de tots aquests esborranys, és comprovar que “l’hermano Dionisio”, professor de llatí i de literatura del Colegio El Pilar-Hermanos Maristas, no ens enganyava quan afirmava que per accedir al paradís calia saber castellà. Tots els models de paradís previstos proposen que el castellà sigui la llengua oficial de la Catalunya independent. Sembla que el motiu d’aquesta prescripció és la composició sociolingüística actual del país.
Només cal sortir al carrer a airejar-se per adonar-se tot seguit que el castellà hi és l’idioma predominant. Però també es constata que n’hi ha molts d’altres. Això fa que em plantegi per quin motiu un senyor que parla castellà ha de gaudir d’uns privilegis que són negats als parlants d’altres idiomes. Si el motiu és la proporció de castellanoparlants existents, aleshores més aviat s’hauria d’establir un criteri de percentatge de parlants per decidir quin idioma procedent de la immigració ha de tenir el reconeixement de la cooficialitat i quin no. O és que potser aquests senyors es pensen que l’actual situació serà eterna? També s’ho devien pensar els romans en el seu moment. I si la situació no pots ser eterna, quins criteris hem de seguir per considerar que ja ha canviat, i com haurem d’actuar quan el canvi es produeixi.
Un segon punt és que, tot i que viurem en un país terrenal, es veu que les qüestions de justícia no hi pintaran res. El percentatge de castellanoparlants que hi ha actualment a Catalunya no tindria el volum que té si els catalanoparlants no haguessin estat mai obligats a aprendre l’espanyol amb la mateixa competència d’un parlant nadiu, si centenars de lleis i reglaments espanyols no obliguessin a emprar l’espanyol en tots els àmbits de la vida pública, si no visquéssim sota un règim d’immersió lingüística propiciat cadenes de televisió, sales de cinema, etc. També hi ha influït la manca d’interès a comprendre la societat d’acollida d’una majoria d’aquestes persones d’origen immigrant, que en la pràctica fan arribar la imposició dels castellà allà on no poden arribar els aparells de l’estat.
D’altra banda és cert que la realitat és la que és, i els essencialismes no són recomanables. Però hi ha altres alternatives que garantirien que no es pogués imposar als catalans el coneixement d’una llengua de fora. Fet i fet, que una llengua sigui oficial no té cap traducció jurídica, el règim de la llengua depèn de les lleis que regulen cada un dels àmbits de la vida pública i privada.
Hem de pensar que un procés de substitució lingüística no es pot donar si no hi ha una generació que hagi estat bilingüitzada i que pren la decisió, o la conviden a prendre-la, de transmetre tan sols la llengua forana a la generació següent.
