Monumental i canònica biografia espriuenca
Havia visitat alguna vegada l’Agustí Pons en plena elaboració i redacció de la seva monumental biografia, amb voluntat canònica, d’Espriu i puc assegurar que per portar-la a terme va fer una absoluta capbussada en la vida i en l’obra del creador del poeta i dramaturg Salvador Espriu, potser un dels escriptors contemporanis més importants del que Joan Triadú, un dels altres homenots biografiats per Pons, en va dir el Segle d’Or de la literatura catalana. Coincidint molt oportunament amb el centenari del creador del mite de Sinera el lector de “Espriu transparent” pot resseguir la vida d’algú que va dir d’ell mateix que no tenia biografia, traslladant-se des de la les vetllades del carrer Bisbe Català en que el notari Espriu ensenyava al seu fill superdotat als contertulians fins al pis dels Jardinets de Gràcia on el poeta rebia, seguint el seu propi ritual, a les visites prèviament convocades, passant per la Universitat exigent i il·lusionant de la República –on neix l’amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel del que enguany també en celebrem el centenari– o alguns dels esdeveniments més transcendentals dels anys del franquisme, com la Caputxinada, –que paral·lela a la difusió de la seva obra que fan Raimon des de la música, Ricard Salvat des del teatre i Maria Aurèlia Capmany des de la literatura–, suposa el zenit de l’Espriu símbol i veu d’un país.
Espriu transparent. Agustí PONS. Edicions Proa. Barcelona, 2013.
La recuperació d’un centenari mig amagat
L’any passat, enmig del centenari de tres grans escriptors catalans marcats per la Guerra Civil com van ser Tísner, Joan Sales i Pere Calders, l’aniversari del naixement de l’assagista i intel·lectual Josep Maria Corredor va quedar pràcticament arraconat. Francesc Montero, doctor en filologia catalana i actiu investigador del periodisme i la literatura catalanes del període d’entreguerres i l’exili, ha preparat un recull d’alguns dels textos i articles més importants de la producció de Corredor, conegut sobretot per les seves Converses amb Pau Casals, que reeditades en aquest cas per Edicions de la Ela Geminada, que ens donen prova de la seva qualitat i perspicàcia en l’anàlisi de la situació cultural de l’exili i l’interior durant el franquisme, així com la seva voluntat d’ajudar a revertir-les i superar-les i, sobretot, la força del seu esperit europeista.
Contra la valoració de la mediocritat. Josep Maria CORREDOR. Editorial Acontravent. Barcelona, 2012.
Maragall, teòric polític catalanista
“Llum als ulls i força al braç” mereix una doble felicitació. En primer lloc, per l’editorial RBA – La Magrana que continuant amb la noble tradició que ja va fer néixer la Biblioteca de Clàssics del Nacionalisme Català, ha infantat aquesta nova Biblioteca del Catalanisme, de la que a banda del llibre de Maragall ha publicat títols emblemàtics com Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives o La Nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba i Espanya i Catalunya de Pierre. Però a banda, aquesta antologia del Maragall més doctrinari, reflexiu i teòric és la primera obra d’una jove col·laboradora d’aquest diari, Anna Punsoda que n’ha fet la tria i n’ha escrit un pròleg especialment recomanable per enquadrar els textos que es presenten a continuació i que suposen una recopilació de l’extensa producció periodística de Maragall. Tota la força i profunditat d’un escriptor cabdal de la nostra literatura, però també d’un ideòleg i un intel·lectual que no es va estar d’intervenir en el debat polític, cultural i religiós de la Catalunya del seu temps.
Llum als ulls i força al braç. Joan MARAGALL. RBA-La Magrana. Barcelona, 2013.
Meditacions de l’últim dandi català
Un dels esdeveniments editorials de l’any haurà estat la publicació per part de l’editorial que dirigeix Jaume Vallcorba de bona part dels dietaris, fins al moment tot el que s’ha descobert, de l’intel·lectual, promotor cultural i polític Joan Estelrich. La publicació dels seus diaris íntims ens permet entrellucar els seus anys de formació a Mallorca; la conformació de la seva enorme ambició literària i política a la Barcelona del 1918; els anys que va viure perillosament, entre la política –era diputat de la Lliga Regionalista a les Corts de la República–, el liberalisme intel·lectual de l’Europa d’entreguerres en que parlava de tu a tu amb el comte de Keyserling, Paul Valéry o Thomas Mann i la joie de vivre de llit en llit, d’amant en amant just abans i als primers mesos de la Guerra Civil; i la postguerra en dos temps (1940, 1943, 1948 i 1949) , abans de la seva prematura mort quan era representant de l’Espanya franquista a la UNESCO. L’espionatge dels seus papers íntims resulta plaent i alhora permet fer-se una idea de la seva personalitat, polèmica i atractiva, amb més qualitats potencials que no resultats concrets, que potser han fet que ens en quedi tan poca obra i tan poc rastre i l’Estelrich escriptor i nacionalista català, executor cultural i polític a l’ombra de Francesc Cambó, buròcrata del franquisme secretament crític i conaisseur internacional ens sembli avui dia un personatge tan desconegut com fascinant.
Dietaris. Joan ESTELRICH. Edicions Quaderns Crema. Barcelona, 2012.
Una Catalunya entre dos fronts
Arnau González Vilalta és un jove historiador amb una llarga llista de títols ja publicats, al seu currículum. Des d’aquell ja clàssic La creació del mite Companys fins al seu darrer estudi, amb un títol que prenen observar a Catalunya aquell fenomen que es va donar a Espanya des del mateix 1936: l’existència d’un grup notable d’intel·lectuals i polítics que no s’enquadrarien ni en un ni en l’altre bàndol. És a dir, ni entre els revolucionaris que dominen Catalunya des de l’aixecament franquista, ni entre els que esperen precisament la victòria de Franco i “l’alliberament” de Catalunya pels revoltats. En concret, González Vilalta pren com a model dos joves idealistes catalanistes i demòcrates, catòlics i liberals, Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes, del que bona part del llibre és la reproducció de la seva interessantíssim correspondència, però la llista es pot englobar amb alguns dels personatges que també es poden trobar a les més de 900 pàgines del llibre, com el canonge Carles Cardó, el polític d’Unió Democràtica de Catalunya Joan Baptista Roca i Caball, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el polític Claudi Ametlla, l’advocat Amadeu Hurtado, el periodista Eugeni Xammar o el mateix Joan Estelrich a qui ens havíem referit anteriorment.
La tercera Catalunya (1936-1940). Arnau GONZÁLEZ I VILALTA. Edicions 1984. Barcelona, 2013.
Història femenina de la II República
No és habitual, per més que hauria de ser normal, que un home escrigui una història de les dones i la política. Josep Lluís Martín i Berbois, des de la fascinant admiració que li desperta la pedagoga i feminista catalana Carme Karr es va proposar estudiar la participació de les dones catalanes en les diferents eleccions del període republicà. La història que explica Berbois en aquest llibre no és ni de bon tros idíl·lica, perquè la llarga i tortuosa història de l’obtenció del vot de la dona no ho fou pas, i permet examinar les promeses incomplertes, les traïcions, la recerca del favor i la seducció, els arguments a favor i en contra, les campanyes i contra campanyes, però també les estratègies i maquiavel·lismes dels dos grans partits catalans, l’Esquerra Republicana de Catalunya i la Lliga de Catalunya, respecte a la dona i la política. Afortunadament, 80 anys després i a pesar de que encara cap dona ha arribat a la presidència de la Generalitat de Catalunya i hi ha molta feina per fer, se n’ha fet molta per aconseguir el que aquelles dones republicanes tot vist van albirar.
Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya. Josep Lluís MARTÍN BERBOIS. Editorial Acontravent. Barcelona, 2013.
