En un petit poble costaner, a la frontera incerta entre l’oceà i la boira, les tardes d’hivern transcorren lentes, grises i humides, com sospirs llargament continguts. Les onades baten els penya-segats com si volguessin arrencar secrets de la pedra. Els pescadors, amb els rostres endurits per la sal i el vent, surten cada dia cap al mar, guiats per una rutina tan arrelada com les marees. Les seves esposes els acomiaden en silenci, embolcallades amb xals teixits a mà, i es queden a la costa, observant l’horitzó, esperant un retorn que mai no és segur, quan el sol s’amaga i el vent sospira.
Però en aquest racó oblidat del món, on el temps i els dies es repeteixen, ocorre un fet que desafia tota lògica humana, amb cada albada, les cases del poble canvien de lloc. No es mouen ni es desmunten; simplement, en obrir els ulls, els habitants descobreixen que la seva llar es troba en un altre carrer, al costat d’un altre veí, davant d’un paisatge diferent. I ho accepten. Ningú no diu res. Ningú no pregunta. Perquè fa més d’un segle que passa, com si la terra tingués vida pròpia i murmuressin, sota els fonaments, un secret impossible de desxifrar.
Alguns creuen que és un fenomen sobrenatural, obra de forces que habiten més enllà de la comprensió humana. D’altres parlen d’una maledicció ancestral, un càstig imposat per l’ànima retorçada d’un duc cruel que governà la regió amb mà de ferro, ulls freds com la gebrada i un cor corcat per l’ambició. Es diu que, al seu llit de mort, jurà que no permetria que l’oblit caigués sobre el seu nom, i que el seu rancor remouria la terra. També hi ha qui sosté que tot es deu a un estrany fenomen geològic, un caprici natural derivat de l’aïllament de l’illa on viuen, sempre assotada per les tempestes i coberta de boires. Sigui com sigui, tothom creu, ningú no sap. Cap persona ha aconseguit explicar per què passa. Només hi ha una certesa, el moviment no s’atura mai.
Excepte en un sol lloc. Una única construcció es manté inalterable, com si les lleis estranyes del poble no la poguessin tocar. És el far. Alçat dalt del penya-segat, amb la seva llum girant incansablement cada nit, observa el caos nocturn sense fer res per impedir-ho.
Al far hi viu una dona de cabells blancs com l’escuma del mar i ulls que han vist més hiverns dels que es poden comptar. Ningú no recorda quan va arribar, ni si mai havia estat jove. Alguns asseguren que va néixer amb el far, o que aquest fou construït per allotjar-la. La coneixen com la bruixa, tot i que ho diuen amb veu baixa, amb respecte i temor. Diuen que parla amb el vent, i que el mar li respon. Murmuren que és ella qui mou el poble cada nit amb el poder dels seus somnis.
Cada capvespre, quan l’última llum del dia acarona el far, la dona s’estira al llit mirant l’horitzó. Ningú no sap què hi veu. Però sempre tanca els ulls amb el mateix desig, trobar el vaixell de pesca perdut del seu marit, desaparegut en una tempesta ferotge fa ja tants anys que ningú no ho recorda. En els seus somnis, la dona camina sense descans per un món que només ella entén, arrossegant murs amb la ment, desplaçant cases amb l’ànima, reconfigurant carrers com peces d’un trencaclosques eternament incomplet. El seu cor està fet d’absència, d’esperança, de dolor.
I cada matí, en despertar-se, troba el poble trasbalsat. Una casa que era al costat del port ara es troba dalt del turó. La botiga del forner apareix davant l’església, i l’escola, abans prop del bosc, ara mira al mar. Els habitants accepten els canvis com una part del destí, com qui accepta el clima o el pas del temps. No ho entenen, però ho respecten.
L’anciana, però, continua buscant. La seva ànima, encara ancorada en un passat que es nega a desaparèixer, explora el present com si pogués omplir el buit que el mar li deixà. Dia rere dia, any rere any. Somia, i mentre somia, el poble es mou. I mentre el poble es mou, ella continua estimant. Perquè hi ha dolors que ni el temps ni la mort poden dissoldre. I hi ha amors tan profunds que són capaços de transformar la terra.
