Benvinguts a Califòrnia, benvinguts a la febre de l’or. Això és Amèrica, principis de segle XIX, i molt poc sabia en Håkan, protagonista absolut de l’obra, del què es trobaria quan embarcà en el vaixell que el portaria a aquestes llunyanes terres. També, poc s’esperava Hernán Díaz, autor de la novel·la, que la publicació d’aquest llibre el convertiria en finalista al Premi Pulitzer i del PEN/Faulkner Award, essent la seva primera novel·la.
El relat que ens ocupa ens situa, ja d’entrada, en un vaixell encallat en el gel al bell mig de l’oceà. De les gèlides aigües n’emergeix en Håkan, una figura imponent, colossal, mig malgirbada però majestuosa, que trampejant retorna al vaixell i explica als seus companys de tripulació el seu passat, la seva història, la seva llegenda; una llegenda forjada a base de lluites, decepcions, però també d’aprenentatges i esperances. Aquest és el punt de partida emocionant, enigmàtic i absolutament captivador que marca l’inici de la novel·la.
Hernán Díaz ha escrit, amb ‘L’horitzó’, una novel·la que, en aparença, és una novel·la d’aventures amb tots els elements que fan d’ella una aventura addictiva i absorbent, apassionant i trepidant, que parteix des de l’oest dels Estats Units d’Amèrica fins a les àrides terres de l’interior. L’objectiu d’en Håkan és clar: trobar-se a la costa est amb el seu germà de qui, per dissort, l’atzar va separar al pujar als vaixells que els durien a creuar l’oceà en la recerca d’una nova vida. Separats per tot un continent, la travessia s’augura llarga i feixuga i no exempta de dificultats: buscadors d’or, indis, estafadors, bandits i el més gran enemic: la soledat.
Perquè aquest és el segon eix vertebrador de la novel·la i el rerefons que s’amaga darrera el suposat western que se’ns planteja en un inici: la soledat, l’aïllament, la no pertinença, l’alteritat. Així, més enllà del clàssic western amb el que comença la novel·la, i que, amb la mà hàbil i destra d’Hernán Díaz ens manté enganxats al llibre de manera inexorable, devorant-ne les pàgines àvidament, el llibre gira, en el fons, sobre la confusió d’un personatge que se sent sol i perdut, físicament i emocional, en un territori hostil, feréstec i inhòspit.
L’arribada de Håkan a un país on no coneix ningú, poblat de desconfiances i tibantors per sobreviure als interessos creuats de buscadors d’or, estafadors i gentola de tota mena i sense la facilitat de conèixer un idioma que l’apropi als demés, suscita que es trobi sol, desemparat, innocent i ingenu davant un món que corre més de pressa que la convivència, que la solidaritat, que el respecte. I, de manera similar a com el seu físic creix i es desenvolupa amb el pas del temps, també ho fa el seu creixement com a persona. Així, Díaz construeix en tot aquest món farcit d’egoismes i males intencions una novel·la de formació, d’aprenentatge i creixement, de descoberta d’un mateix i, també, d’un país que emergeix i se sustenta sobre uns pilars alçats i sostinguts per interessos particulars.
Amb aquest llibre, Hernán Díaz integra perfectament, en una mateixa obra, una novel·la que critica els mites fundacionals dels Estats Units d’Amèrica, uns mites que reposen sobre els pilars forjats per capes de corrupció, assassinats, robatoris i suborns, a la vegada que aprofita, tanmateix, aquest escenari del típic western al que estem avesats per construir una novel·la que parla sobre la soledat i la pertinença, i de com la necessitat de superar els obstacles que s’interposen en el camí vital ens forma com a persones en un món que, de vegades, no ens el fem nostre. Perquè aquesta és la principal motivació de l’autor, parlar del desarrelament, de la soledat amb la que ens enfrontem quan ens sentim lluny dels nostres, de la nostra gent i de la nostra terra, de les nostres costums i de la nostra llengua, lluny, en definitiva, de nosaltres mateixos.
