Canyelles

Ficcionar la vida, o situar-hi la literatura al centre. I si precisament la literatura pot suposar un èxit o un fracàs, no només en la part professional, sinó també en l’anímica, desencadenant incertes conseqüències, tenim una obra amb una mescla d’alta càrrega emotiva. Perquè la novel·la que ha escrit Neus Canyelles se situa de ple en aquest fràgil marc emocional per narrar-nos la seva experiència personal, una experiència colpidora i honesta que, amb una veu lúcida i en certs moments d’alta qualitat, ens fa empatitzar amb les seves pors i angoixes, fins a ser conscients i testimonis de la seva depressió i crisi emocional.

Amb un inici directe i sense embuts, l’autora ens posa ràpidament en situació. Sabem que està internada en un hospital psiquiàtric després d’haver tingut un intent de suïcidi. A partir d’aquí, i en una narració que va i ve en el temps, amb constants i habituals salts temporals, l’autora ens fa partícips del per què va arribar a aquest punt, així també com en va sortir. I aquest marc temporal ampli i extens li permet obrir un ventall de reflexions sobre la família, la responsabilitat i la seva passió per la literatura, eixos principals de la seva vida. I és precisament en un d’aquests eixos on l’escriptura de Neus Canyelles sobresurt, és en aquells paràgrafs on parla de la literatura com una necessitat o una obsessió, en afirmar que «escriure era la meva gran felicitat. Física. Jo la sentia dins del cos». I és cert que, guardant totes les distàncies possibles, quan un escriu, ja sigui un relat, un llibre o, fins i tot, una ressenya, i no ho fa per obligació o per rutina, sinó per necessitat física, perquè el cos ho demana, perquè t’empeny i et força a fer-ho, és quan un no pot evitar formar part d’aquest món literari, vist des de dins, o des de fora. Com qui exorcitza un dimoni, com qui s’entrega en cos i ànima a aquesta activitat per evitar el dolor íntim existent que comporta no fer-ho, no treure-ho, no buidar el pap. Una necessitat, més que un plaer.

El llibre també toca un altre eix principal en la vida, l’àmbit familiar, i és en ell on la qualitat del text també s’evidencia, principalment quan parla de la infantesa. El retrat que en fa suggereix una sensibilitat que ha anat arrossegant fins al present i la qualitat de la prosa de l’autora s’exemplifica i excel·leix en els records que narra del seu passat, i que, a tall d’anècdota, pren la forma d’una nina que tenia de petita, a qui l’autora, ja en l’edat adulta, confessa que no ha estat justa amb ella ja que «no li he donat res del que es mereixia. Que no li he tornat res del que ella va fer per mi». Aquests fragments nostàlgics són d’extrema bellesa, ja que ens retornen a un passat enyorat, sovint idealitzat, però que forma part de nosaltres i ens ha acompanyat tot el temps, un passat al qual devem molt, gran part del que som, i que probablement no agraïm prou als qui ens el van donar, als qui ens el van fer possible.

La prosa de Neus Canyelles també brilla en els episodis en què narra els impulsos i les ànsies per escriure, i també quan tracta les relacions familiars, potser complexes, sovint difícils, però sempre imprescindibles. Menys aconseguides són les parts en què descriu les seves estades a l’hospital, massa extenses en detall i més irrellevants, menys transcendents, menys colpidores a ulls d’un lector a qui, mirant-s’ho des de fora, se li fa més complicat entrar en un món en el qual fins i tot la pròpia autora no sap com hi ha entrat ni què ha de fer per sortir-ne. Però aquesta part del llibre també forma part de la seva vida, i en són els records i la superació del moment el que l’ha portat a escriure’l. I el resultat és prou bo, tant per agrair-li la honestedat mostrada en explorar els seus sentiments, uns sentiments que ens permeten aprofundir en nosaltres mateixos a partir de les reflexions que ens ha deixat.