Un dels problemes de salut més freqüents al món occidental és el restrenyiment. És una patologia que pot ser greu si és crònica. Com és conegut, augmenta amb l’edat i és més freqüent en dones.
El restrenyiment es defineix sovint com la infreqüència de la defecació. A través d’enquestes, es va trobar que el patró intestinal més comú era defecar una vegada al dia en ambdós sexes, però aquest patró només estava present en el 40% dels homes i el 33% de les dones. Un 7% dels homes i el 4% de les dones tenien l’hàbit regular de defecar dues o tres vegades al dia. Més del 99% defecaven entre tres vegades per dia i tres vegades per setmana. S’accepta generalment que en adults la freqüència «normal» oscil·la entre un màxim de tres vegades al dia i un mínim de tres vegades per setmana. No obstant això, menys de tres defecacions per setmana s’han considerat normals si això no s’associa amb molèsties (The Physiology of Human Defecation; Somnath Palit, Peter J. Lunniss and S. Mark Scott; Dig Dis Sci (2012) 57:1445–1464. DOI 10.1007/s10620-012-2071-1).
En alguns casos, el restrenyiment és conseqüència d’altres problemes de salut, però generalment és primari. És una disfunció orgànica que, si no es tracta, poden sorgir complicacions greus com hemorroides, fissures anals, impacció fecal i prolapse rectal, així com altres malalties relacionades que afecten la salut general a llarg termini. Si es sospita de restrenyiment, s’ha de prestar atenció mèdica tan aviat com es pugui.
El restrenyiment crònic pot provocar altres problemes metabòlics. Fa poc, un grup d’investigadors va concloure que hi ha proves que el restrenyiment pot augmentar el risc de càncer colorectal i que les persones que han patit restrenyiment haurien de prendre mesures de control i intentar revertir el risc amb hàbits saludables.
Sentir que tens restrenyiment és, de vegades, subjectiu. Caldria observar si els ritmes canvien i si cal un esforç molt gran per defecar i si la femta és molt dura i compacta.
Hi ha diferents causes per al restrenyiment. Algunes són psicològiques i altres són disfuncions de la motilitat intestinal o malformacions del budell. Amb tot, les causes més habituals que provoquen el restrenyiment es deuen a la dieta: no menjar prou fibra, com ara fruites, verdures i cereals; els canvis en els hàbits alimentaris; no tenir tranquil·litat o intimitat al vàter; no anar a defecar quan el cos ho demana i deixar-ho per un altre moment; manca de moviment o d’exercici; beure massa alcohol i no beure prou líquids. Amb tot, canvis en la microbiota poden provocar restrenyiment. Un cas típic és el de moltes dones que després del part i l’alletament pateixen restrenyiment, que, en alguns casos, es fa crònic. També una ingesta d’antibiòtics pot provocar canvis. La solució hauria de ser prendre probiòtics per intentar restaurar la disbiosi i fugir dels laxants.
A parer meu, però, hi ha un gran desconeixement sobre el procés de la digestió i les raons per patir dificultat en evacuar i el perquè de la cronicitat.
Una primera consideració òbvia. Què eliminem amb la femta? Resposta elemental: residus. Per eliminar-los, cal tenir-los.
Suposem una persona que s’alimenta de sucre. Va prenent cullerades de sucre cada vegada que té gana. El sucre és sacarosa i la sacarosa s’hidrolitza en glucosa i fructosa i aquests dos monosacàrids s’absorbeixen completament i el que pogués quedar, els bacteris els fan desaparèixer. Aquests monosacàrids acaben llur vida convertits en CO₂, que exhalem, i aigua, que té diverses vies de sortida. Ja es veu que el sucre no deixarà residu i no ens aportarà res a la femta.
Així doncs, la quantitat de femta depèn del que mengem. Si decidim viure d’ous, tampoc acumularem gaire femta, però si comencem a rosegar pastanagues, la cosa canviarà molt. Els aliments vegetals ens aportaran material per formar la femta.
De totes maneres, això que he dit no és del tot cert, ja que una part dels components de la femta no són d’origen vegetal. Tot i que varia molt en funció de la dieta, la composició aproximada de la femta és un 75% d’aigua i un 25% de matèria sòlida. De la matèria sòlida, un 10% són sals, principalment fosfats, càlciques i fèrriques. Aproximadament un 30% són bacteris morts, un 30% són fibres no fermentades, un 10% proteïnes indigeribles, i un 20% greixos indigeribles. La part principal de la matèria sòlida són, doncs, els bacteris morts i la fibra no fermentada. Ambdues coses depenen de la fibra que mengem i com més gran sigui el volum de femta per deposició, més gran serà la proporció de fibres no fermentades i bacteris morts. A més, hi ha més de 300 productes orgànics volàtils que donen l’olor característica a la femta. També hi ha l’estercobilina, que és un producte de degradació de l’hemoglobina, via bilirubina, que proporciona el color marró a la femta. Un altre producte de degradació de l’hemoglobina, també via bilirubina, és la urobilina, que s’excreta pels ronyons i dona color groc a l’orina.
La femta que es va produint no s’elimina de manera contínua. Hi ha uns senyals que ens indiquen que el cos està a punt per defecar. Són els reflexos rectals. Aquests reflexos es produeixen quan la femta avança pel recte, pressiona i provoca una distensió de la paret del recte i activa uns mecanoreceptors.
La femta avançarà pel recte més ràpidament i exercirà prou pressió quan més quantitat n’hi hagi. Quan la dieta comporta molt poc material fermentable i escassos residus, avança molt lentament i el període de defecació és llarg i en quantitats petites.
Alguns investigadors indiquen que la deposició ideal hauria d’estar al voltant dels 200 g i la digestió, des que s’ingereix l’aliment fins que s’excreta durar gairebé dos dies (temps de trànsit). Deposicions de 30 g poden comportar temps de trànsit de més de cinc dies. Els 200 g de deposició s’aconsegueixen prenent en 35 i 40 g de fibra cada dia. Per cada g de fibra ingerit hi ha un augment de 3 – 6 g en les femtes.
Tanmateix, la fibra és un concepte molt ampli. La fibra pot ser o no viscosa, pot ser soluble o insoluble, pot ser fermentable o no fermentable. El general, les fibres solubles són fermentables.
Què vol dir fermentables? Quan nosaltres ingerim un hidrat de carboni, pot ser midó, amb una estructura assequible als enzims digestius, es descompondrà i ens donarà glucosa, que absorbirem i passarà al torrent sanguini. Altres hidrats de carboni “no midó” són inatacables pels enzims digestius. Aquests hidrats de carboni, triturats pel procés digestiu, es mesclen amb la resta de components dels aliments. Aquests hidrats de carboni són el que coneixem com a fibra. La fibra té la propietat d’unir algunes substàncies a la superfície. Per exemple, la glucosa. La glucosa mesclada amb la fibra s’absorbeix més lentament i ens evita el risc de patir diabetis tipus 2, la més habitual. També uneixen colesterol i àcids biliars. Per exemple, la fibra de la poma ens ajuda a eliminar colesterol, sals biliars i alguns greixos.
La fibra soluble té una alta capacitat d’hidratació i s’infla per formar solucions viscoses. Com més viscosa és, més lentament avança. A mesura que avança, es troba amb més quantitats de bacteris. Aquests bacteris ataquen algunes fibres, les fermenten i es formen àcids grassos de cadena curta i gasos. En el procés de digestió es poden formar més de 30 litres de gas. La majoria és reabsorbit i una petita part s’escapa pel recte, com a ventositats o bé inclòs dins la femta. La fibra soluble ha servit d’aliment als bacteris, que han augmentat i una part han mort. Segons el tipus de fibra, s’afavorirà el creixement d’uns bacteris o altres. Sense fibra, els bacteris no es desenvolupen normalment. La microbiota és molt sensible als tipus de nutrients circulants. Algunes substàncies provoquen disbiosi, és a dir alteracions de la microbiota. Fins i tot l’ús per poc temps de laxants pot provocar una alteració de llarga durada del microbioma intestinal i canvis immunològics persistents. La gent que utilitza laxants amb una certa freqüència és candidata a tenir problemes de restrenyiment per haver alterat la microbiota. És un peix que es mossega la cua.
L’evidència indica que la disbiosi intestinal pot contribuir al restrenyiment funcional i a la síndrome de l’intestí irritable de tipus restrenyiment. Tractar el restrenyiment mitjançant probiòtics, prebiòtics, simbiòtics, antibiòtics i trasplantament de femta pot ser una bona opció per reconstruir la microbiota i eliminar el restrenyiment refractari a les teràpies convencionals.
A mesura que avança el bol alimentari, queda menys fibra fermentable i la proporció de fibra no fermentable, que s’excretarà, augmenta. Quan arriba al recte, ja haurà fermentat pràcticament tot el que pot fermentar. El volum final dependrà molt de la quantitat de fibra no fermentable ingerida, però també de la fermentable, que haurà fet créixer els microorganismes i, per tant, els bacteris morts que s’excretaran.
Com és relativament ben conegut, la microbiota alterada pot provocar seriosos problemes de salut. El restrenyiment altera la microbiota, especialment si es tracta amb laxants. No hi ha cap dubte que el restrenyiment real pot tenir conseqüències que avui no estan del tot clares.
Hi ha alguns corrents de naturòpates que insisteixen en la bona microbiota per solucionar patologies de tota mena. Un bon tractament amb probiòtics pot ser la solució. Comparteixo aquesta opinió.
El tema seria llarguíssim i acabo aquí, només comentar que convé prendre fibra fermentable i no fermentable. Alguns aliments rics en fibra: segurament, el més ric és el gavarró o grataculs. Darrere trobaríem la fruita de la passió. Seguirien els llegums i algunes fruites. Els espàrrecs i les hortalisses són adequades. Si volem una dosi de fibra no fermentable per enriquir els àpats, podem recórrer al segó de blat.
El meu consell, informeu-vos i busqueu la dieta que més us agradi, però sense vegetals, les coses no poden anar gaire bé.
