Fa un parell d’anys algú em va regalar un llibre electrònic. Vaig estar prou contenta amb aquesta nova peça tecnològica que prometia ser pràctica, lleugera, em donaria accés a inacabables fonts de lectura i que podria dur a tot arreu. Tot serien avantatges. Començant per l’espai que m’estalviaria per poder guardar els llibres reals i acabant per la comoditat de poder llegir en una pantalleta il·luminada triant la mida de la font, això és, la lletra. Sense parlar del privilegi que suposaria poder posar dins la bossa de viatge mitja biblioteca nacional. Una eina pràctica, sens dubte, per a persones pràctiques i amb ulleres eventuals. Per tant, durant un bon període de temps, els únics llibres de paper que van entrar a casa meua eren els que em van regalar, cosa que també era d’agrair.
Així doncs, si tot són avantatges i, a més, tots els llibres estan fets de paraules i transmeten per tant els mateixos missatges tant si estan impreses en un paper o descarregades en format electrònic, com és que trobo a faltar els llibres de tinta i paper? Després de pensar-ho durant un temps o, més aviat, després de deixar que el temps ho expliqués tot sol, vaig entendre per què. Els bons llibres –o almenys els que t’han deixat petjada– et persegueixen. Et parlen quan estàs distret llegint amb traïdoria una altra lectura o quan una situació quotidiana et fa recordar un passatge sublim. I, llavors, entres a la saleta on els guardes –o remenes el munt de llibrots que s’amunteguen a la tauleta– i, per art de la memòria visual o espacial, ets capaç de localitzar el que necessites rellegir amb urgència tan sols recordant si ho vas llegir cap a la meitat del volum o cap als tres quarts. Perquè la teua ment ubica fins i tot el racó on el paràgraf el guarda fidel. Les pàgines giren agraïdes fins que les atures i comproves que el que et feia pessigolles a la memòria et continua agradant tant com fa un temps.
El mateix temps m’ha fet arribar a la conclusió que un llibre necessita i mereix un espai. Em refereixo a un espai físic, definitiu o itinerant. Les reflexions i les idees alienes deuen necessitar ser cartografiades en un lloc diferent de la nostra memòria, per tal que sempre ens esperin. Això va ser el primer entrebanc que vaig percebre. Em mancava un suport físic que emmarqués el meu espai mental. Necessitava obrir el llibre cada cop i arribar al punt de lectura passant prèviament per la vistosa o modesta portada i recórrer per un instant les pàgines superades enlloc de trobar-me la pantalla oberta i impacient tal com la vaig deixar el darrer cop. Necessitava reforçar el títol, el subtítol i el nom de qui va escriure el que llegia amb avidesa. O mirar de reüll la pàgina del costat per anticipar-me als fets.
Obviant-ho en un principi perquè em vaig culpar a mi mateixa de necessitar sempre el suport visual que va formar part de la meua educació, vaig haver d’acabar reconeixent als llibres enquadernats la seua imprescindible presència. Mai no he intentat retrobar un passatge o un diàleg interessant en la meua biblioteca mundial virtual, perquè em faltaria el mapa. Potser això ja ho han reclamat altres lectors, i ja existeix un gps que dugui a terme aquesta tasca de bibliolocalització, però no és això el que necessito. Lluny d’afavorir la mirada retrospectiva, l’espai virtual resta a l’espai eteri, ben satisfet i convençut d’haver complit la seua tasca. El llibre, en canvi, ens manté ancorats en la realitat més ferma, com un titella oblidat en un racó però que sempre està prest a entretenir-nos. Encapsulats dins el dispositiu electrònic, cap llibre virtual no em podrà evocar la llibreria on me’l vaig comprar ni la persona que me’l va regalar; ni la biblioteca que me’l reclami ni les mans que me’l van deixar sense saber que no el tornarien a veure. Per això només el vell llibre de paper i tapa folrada de tela que guardo al prestatge conserva les mans del pare quan me’l va donar abans que marxés de casa.
