Montesquieu deia que «tot home que ostenta poder s’inclina per abusar del mateix; fins que topa amb límits. Perquè no es pugui abusar-ne fa falta que, per la disposició de les coses, el poder detingui el poder. », d’aquí doncs, la “separació de poders”. Un entramat de compartiments capaços de vigilar-se i controlar-se entre ells. Que cap d’ells s’excedeixi en les seves funcions ni s’immisceixi en el terreny dels altres. Un sistema de llibertats, per ser garantista, requereix d’aquest control.
És naïf pensar que és possible establir-ho de manera perfecta i caldria crear una sèrie de controls sobre el control en forma de fractal inacabable. Ineficaç, ineficient i en definitiva, impossible. No obstant, és igual de naïf creure que la separació de poders funcionarà per se, per bona voluntat -de ser així, potser ni tan sols caldria aquesta separació-. Potser és presumible que així sigui en un país amb tradició democràtica o amb una gran dosi de voluntarisme i consciència col·lectiva. En tot cas, a Espanya, no és el cas, ni d’una cosa ni d’una altra.
De fet, a l’Estat Espanyol, hom diria que en realitat, de poder de veritat només n’hi ha un: el judicial. Un poder que no se sotmet a l’escrutini ciutadà a través de les urnes. I això que decideix qui pot ocupar un escó i qui no o si dóna permís a un govern per aplicar unes mesures o unes altres. Tan és així que fins i tot decideix quan són les eleccions, diguin el que diguin les autoritats sanitàries que formen part de l’executiu. A l’Estat espanyol, el poder judicial te la capacitat de tutel.lar-ho tot. La prova més palmària es va veure en el cas català a partir del 2017 -i fins avui-.
Les últimes setmanes hem estat testimonis d’una nova sacsejada que demostra la premissa totpoderosa de l’estament de justícia. El cas de l’exdiputat Alberto Rodríguez de Podemos ha tensat la coalició de govern i va camí d’anar-se enverinant. La Presidenta Batet, al principi dubitativa, finalment va cedir a la pressió de la dreta previ requeriment de Marchena. Hom ha dit aquests dies que el Suprem provocava un xoc de legitimitats entre el legislatiu i el judicial. El cas és que, segurament, el president de l’alt tribunal ja se sabia guanyador des del primer moment. Curiosament, també, Batet va decidir no fer cas dels seus lletrats, els mateixos que sempre serveixen d’excusa, això sí, per no admetre les comissions d’investigació del rei emèrit.
L’Estament judicial és fort dins l’Estat, tan és així, que es pot permetre el luxe de reinterpretar la norma del Dret, i del revés. A fora, ja són figues d’un altre paner. Per això Llarena s’embolica cada vegada més i la causa dels exiliats ja acumula un volum de literatura jurídica digna d’una enciclopèdia d’aquelles de tapa dura. Els “boomers” sabran de què parlo. I total, per a res. Per ser a on eren. Acumulant ridícul rere ridícul -i a la vegada mantenint viva la flama que alimenta extrems, val a dir-ho-.
El PSOE, com sempre, amb el seu paper de trista figura i que es ven abans que la vulguin comprar continua fent de detergent blanquejant de tot allò que, per principi fundacional, diu abominar. Ho fan amb les seves propostes de llei de memòria, la d’habitatge, l’estira i arronsa sobre la derogació de la reforma laboral -ho havien promès en campanya-, la de la llei mordassa, etc. Com diu Rufián: “sempre que el PSOE pot escollir, ho fa per la pitjor opció”.
Mentre els socialistes es distreuen fent veure que l’escó que balla és el d’Iceta n’hi haurà d’altres que esperen poder aplicar-los la lògica Niemöller -que ja anticipàvem des de l’independentisme a l’esquerra espanyola-, la mateixa que, d’un temps ençà, se’ls comença a aplicar, des del poder de l’Estat, als seus socis lila.
