Per Quim Boldú
Recordo encara com eren les tardes quan s’acabava l’escola i la meva mare venia a recollir-me. Sempre hem estat afectuosos tant ella com jo, a diferència del meu pare i la meva germana, de manera que resultava senzill entendre’ns. Ens alegràvem de veure’ns l’un a l’altre quan el dia acabava i era l’hora de tornar a casa. Mentre caminàvem, ella em preguntava com havia anat el dia. Malgrat tot, “Bé” era sempre la meva resposta. Als introvertits i tímids no ens ha complagut mai explicar les nostres coses, i menys encara dir el que sentíem. La gent tendeix a no agradar-nos gaire i fins i tot amb aquells que s’apropen o ja són propers d’entrada ens costa.
“Quim, no m’expliques mai res!”- es queixava. I jo ja voldria explicar-l’hi alguna cosa, però simplement creia que no hi havia res a explicar, com si dins meu el cos em digués que no era necessari i fins i tot millor no donar massa detalls. Jo no li donava importància, i a més em feia mandra haver de detallar la intranscendència dels dies a l’escola (la meva germana en canvi sempre feia tot el contrari). Feia cas als meus dèmons. Els dèmons són una mena de sensacions que es produeixen íntegrament dins nostre i ens indiquen si el camí que estem seguint és correcte o no. Sòcrates explicà que un dels motius pels quals no considerava que hagués d’escapar-se del seu judici ni defensar-se ni de la posterior sentència de mort fou perquè els seus dèmons així li ho indicaven. Afortunadament per mi, els meus només em deien que explicar-li la meva vida a la meva mare era una mala idea. Per entendre’ns: d’entrada més val no dir que ets culpable al fiscal i més si saps que aquest no pacta.
Els anys passen, i a vegades penses que potser estaves equivocat en allò que havies pensat, que potser els cops que aquestes sensacions s’havien confirmat no eren com creies i que val la pena provar-ho, encara que sigui només per curiositat. Fou així com anys més tard coneguí una noia pel carrer amb qui ens vam entendre. La història en si no té res d’especial: unes mirades, comences a parlar i ja se sap com es conclou. Aquesta noia era uns anys més gran que jo i estava francament bona. Estava molt orgullós dels meus resultats, tant orgullós que de nou vaig oblidar que la Vanitat és pecat capital, i aquesta em semblà una gran ocasió per parlar-ho amb la meva mare. Així que amb l’autoestima disparada vaig ensenyar-li una foto de la meva conquesta i vaig explicar-li com havia desplegat el meu talent per aconseguir aital fita. Ella guaità una bona estona la foto, arrufant lleugerament les celles, i sense parar gaire atenció al meu relat i finalment digué:
-Quim! aquesta noia és de l’ofici!
Com si hagués suspès un examen. Llavors vaig veure que el meu jo nen no anava tant errat i la meva mare va aconseguir retorçar la situació i destrossar la meva moral donant per fet que me n’havia anat amb una puta. Gairebé va fer-me sentir culpable. I jo ja entenc que aquella noia una mica exuberant i un pèl de sota carro, tal i com a mi m’agraden, no li fes el pes. Però d’aquí a tractar-la de puta, home, tampoc. Em quedà només el consol de pensar que potser la veia com una escort i no qualsevol cosa. En tot cas, ja es veu que les coses no van bé quan la teva mare considera que una de les teves grans conquestes sexuals és una barjaula.
Ja sabia amb el que em trobaria, i de fet puc dir que ho sabia abans de comprovar-ho. Hi ha, emperò, un fil conductor en la vida dels homes que consisteix en ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Quan passa el temps, sense saber per què, oblidem el motiu pel qual vam deixar de fer certa cosa amb certa persona. Jo novament em vaig oblidar del que passava quan parlava de la meva vida amb la meva mare.
Deu fer un parell d’anys, vaig tenir una història amb una noia que m’agradava prou. No era el sotacarrisme habitual, aquesta em feia una altra mena d’il·lusió. Gairebé sortíem, si se’n pot dir d’alguna manera. Però la cosa s’acabà torçant i perdérem el contacte fins que un dia, després d’agafar una turca com un piano, vaig considerar que era el moment oportú per trucar-la. No me l’agafà al principi i vaig insistir perquè, és clar, era molt bona idea! Al final, quan va despenjar per dir-me que ja me’n podia anar a prendre pel cul, vaig comprendre que ella no compartia el meu entusiasme. 27 trucades en total. Més aviat em vaig equivocar. A mitjans dels 90, l’entrenador dels Houston Rockets, Rudy Tomjanovich, va dir que no s’havia de subestimar mai el cor d’un campió, just abans de recollir el segon campionat de l’NBA consecutiu. Si fa no fa és el mateix, però en aquest cas no s’ha de subestimar mai a un imbècil, perquè encara ho pot ser més del que un es pensa.
El dia següent, fet pols i havent entès la magnitud de la tragèdia, sentia que necessitava una empenta, algú que m’ajudés a sortir del sot on m’havia ficat tot sol i em donés una mica de llum entre tanta negror. I altre cop vaig pensar en la meva mare, que evidentment aprofità l’ocasió per fer just el contrari:
-A veure si et denuncia.
Aquest gust per quan estàs al terra posar-te el peuet a la cara i prémer ben fort. Pim pim pim! Fot-li que és de Reus! Vinga a fer saltirons sobre la meva moral. Així com Sergi López a Harry, un amic que us estima, on intenta arreglar la vida d’un seu amic amb poca sort tot pelant a les persones que creu que li suposen una molèstia. Cap terme mig, tot pel broc gros.
No sé pas com deuen ser les altre mares, però la meva sempre ha tingut el do de fer-me veure les coses més negres del que d’entrada em pensava, gràcies a Déu. Les coses que ens importen sempre tractem de protegir-les imaginant-nos el pitjor que els podria passar. Ara bé, amb aquest panorama a casa, què podia anar malament en la meva relació amb les dones? Sempre tindré els meus dèmons per reflexionar sobre les coses, tot i que seria millor interpretar-los abans de fer el mec. Però al cap i a la fi, també tindré una mare que m’estima.
