Dimecres 23.05.2018
Contact

Ordre, llei i rei

Botes
Botes

Carta abans de la matinada. 6-III-2018

Amigues, amics

El primer i darrer paràgrafs de l’«Himne a la Guàrdia Civil» acaben així: “Viva España, viva el Rey,/ viva el orden y la Ley,/ viva honrada la Guàrdia Civil”. Aquest himne és del 1915, però ells el segueixen cantant. Res a dir-hi. Jo m’estimo més recordar aquella parella de la Guàrdia Civil que en els anys quaranta i cinquanta del segle passat caminaven per boscos i muntanyes, amb un fred pitjor que el d’ara, abrigats amb els seus capots, buscant no sé quins fantasmes que tanta por feien al règim. Els recordo amb llàstima. Els pagesos els acollien per aquesta raó, no per altres. També els recordo pispant prunes de l’hort dels iaios de Llerona. Jo vaig cridar: : “Iaia, que roben prunes!”. Ella em va dir: “deixa’ls, que passen molta gana”. Devien passar tanta gana amb les racions que el Zoido els donava en el vaixell dels “piolins”? Alguns es van queixar i, també, es van sadollar amb totes les seves “ganes” damunt de ciutadans pacífics, l’1-O.

El termes que m’interessen ara del susdit himne, són: ordre, llei i rei. A Espanya, ja tenen prou feina. Pel que fa a l’ordre, el primer que em ve a la memòria, no sé per què, és el Tribunal de Orden Público, hereva del qual n’és l’actual Audiencia Nacional. També em fa recordar la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana de Barcelona, amb els germans Creix i els seus sinistres soterranis, que encara són allí! Els grisos empaitant a cop de porres estudiants davant la Universitat; com l’1-O, grisos i verds carregant brutalment davant de les escoles-col·legis electorals contra els pacífics ciutadans i ciutadanes que vetllaven les urnes i paperetes de la democràcia amenaçada. Aquesta mena d’ordre no té res a veure amb el que sovint esmentaven els nostres pares i avis. Deien: “Són..., però són gent d’ordre”. Podien ser, simplement, republicans, comunistes, socialistes, liberals... però entre ells hi havia molta gent d’ordre. Sí: generalment això ho deia gent conservadora, però normalment demòcrata o resignada. Ara es torna a parlar d’ordre amb les ànsies de repressió al cervell.

La llei, les lleis, uf..., segons a quins països tornen a ser l’excusa per a repressions de tota mena, com Turquia, Veneçuela, el Marroc o l’Estat espanyol. En nom de la llei van ser empresonats Gandhi o Mandela, van ser assassinats Ferrer i Guàrdia, Carrasco i Formiguera i molts màrtirs per causes tan nobles, com execucions tan injustes. I, ara? A l’empara d’una Constitució, de la qual se’n pot parlar molt, treuen un article, com el 155, com a “ells” els sembla, tibant-ne fins al ridícul i la maldat una interpretació que algun dia els tribunals de justícia internacionals castigaran: la interpretació i els seus intèrprets. Diuen que és una Constitució que els catalans vam aprovar per gran majoria. Suposo que, com jo, a aquesta majoria se’ns plantejava al davant o Constitució o seguir amb una altra dictadura. Què havíem de fer? Després, ens hem anat assabentant que damunt dels redactors d’alguns articles de la Constitució hi penjaven sabres, i això és cert encara que el Sr. Roca Junyent ho negui. Per què la Constitució no es pot modificar, com ha passat i passa als països més democràtics?

Ara diuen que el 155 està copiat d’un de la Constitució alemanya. De primer, a mi aquest argument no em serveix. Segon, veuríem com s’aplicaria en aquell país el seu article. Hi ha lloc a suposicions, però la realitat és com s’aplica ara i aquí. Estem tips de sentir i veure com es posen en boca els del 155 (PP, Cs, PSOE i sucursals) la paraula llei, lleis. D’entrada, “ells” s’han carregat la Constitució i les seves pròpies lleis sempre que els ha convingut. Les lleis canvien segons els governs i la composició dels òrgans legislatius. El que està pel damunt de totes les lleis són els Dretes Humans i dels Pobles consagrats en Declaracions i Tractats Internacionals ratificats per l’Estat (altres en diuen Regne) d’Espanya i que l’article 10.2 de la mateixa Constitució diu que es respectaran. Totes les accions derivades d’aquesta violació  dels Drets Humans i dels Pobles són il·legals, inconstitucionals. Per tant, a l’Estat espanyol hi ha presos polítics, exiliats polítics, encausats polítics i tota mena d’intervencions il·legals. Ja no parlem de la seva cruesa, inhumanitat, maldat o, simplement, afany de revenja.

He deixat pel final el Rei, figura anacrònica, aquí i arreu, inútil i, segons a on, titella indigne de governs autoritaris. Aquí, a l’Estat, en tenim un que només porta un palet més que Felip V, i que s’està guanyant a pols la fama d’heretar aquest palet amb el malnom de Felip VI. No voldria dedicar gaire temps a aquest personatge, però es mereix algunes paraules, oi? El dia 3 d’octubre passat, dos dies després de l’1-O, va corejar el 155 amb el “a por ellos!” que comporta. Aquest personatge, de trist llinatge, continua sent el símbol de totes les humiliacions, injustícies i brutalitats que està rebent Catalunya i tots, sí tots, els catalans, mitjançant els seus ineptes i corruptes vassalls.

I acabo amb el també últim paràgraf de la carta que un amic català que fa més de seixanta anys que viu a Hamburg dirigeix a Felip VI: “Potser un dia podreu tornar a ser rebut a Catalunya amb aplaudiments i simpatia. Però serà si veniu com a rei d’un altre estat amb el qual Catalunya mantindria bones relacions, fins i tot més estretes que amb tots els altres països de la UE”.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana

  • 0
  • 648