Dones de sol en dies de dol

Dones de sol en dies de dol i Montseny i Futur

La Inés Fernández ens diu:
Quan vaig llegir Dones de Sol en dies de dol, en primacia, als voltants de l’abril de l’any passat, vaig pensar que, en escriure’l, la Rosa Maria, la nostra professora i amiga, buscava una catarsi alliberadora del pes de la vida per un cúmul de circumstàncies que, qui més, qui menys, tots els éssers humans sentim en algun moment. Ella, però, tenia una raó tan fonamental com a agreujant: la tràgica mort, per suïcidi, del seu germà gran.

Malgrat els moments molt tristos i dramàtics que s’hi narren, se’m va fer amena la lectura, perquè tota la trama està esquitxada de frases, poemes, situacions i anècdotes boniques… fins i tot n’hi ha de divertides. Tot i així, al cap de l’any, em va sorprendre que pensés de fer una presentació de la novel·la després d’haver estat gairebé un any malalta…

Més, dijous passat es respirava l’emoció de tornar-la a veure renéixer, una vegada més, presentant un llibre, el seu propi, en aquest cas, perquè la presentadora que havia promès fer-ho, al final, no hi va poder assistir. Ella té aquesta facilitat de paraula i aquesta versatilitat que crec que no podia haver anat pas millor, ni amb la persona més especialitzada en presentacions.

No hi va haver una assistència massiva, però va ser una estona entranyable. Em va alegrar veure algunes companyes de fa temps. Especialment l’Anna Guardiola que em segueix semblant una nena. Vaig estar contenta de saber que segueix molt activa, fa teatre, torna a treballar amb les flors, es troba bé i és feliç. Ahir li vaig enviar una foto de l’any 2015, on estan amb mi, al local de La Memòria històrica de la Roca, ella i la seva filla Ariadna, amb nou anys. Ara ja en té quinze! Com passa el temps!

A l’estil de la Rosa Maria, la taula estava molt bonica, amb la tela groga de costum, i un cistell preciós, record d’un moment gloriós del taller que va quedar finalista en el concurs de novel·la històrica Gregal amb l’obra On vas, Irina? I ja, llavors, nosaltres li confessàvem que encara que no fos seleccionada… per ves a saber els motius del jurat, per a nosaltres seria sense cap mena de dubtes la guanyadora. Al cistell, amb un rètol d’“Home”, entre l’espígol, la sàlvia i una estepa blanca de flors amb botó de sol i pètals morats, hi destacava una maduixera amb fruites al punt vermell, unes plantes que va comprar de saldo a uns xinesos perquè estaven moribundes, i les va ressuscitar regant-les.

En Jordi Plens venia a presentar el recull de contes Montseny i futur com a convidat del GEM, grup d’on unes quantes de nosaltres també en formem part, per alguna cosa serà que ens diem Tecamolsaires del Montseny. Un recull que conté anticipacions literàries de les condicions i l’estil de vida marcats per l’escalfament global, el possible col·lapse social i l’impacte de les noves tecnologies.

Només començar l’acte vam poder comptar també amb un cantautor i músic guitarrista, en Jaume Arboledas, que va amenitzar la sessió regalant-nos diverses cançons. Em va agradar molt la seva veu i també el que deia, i en sortir, li vaig demanar permís per gravar, als meus àudios setmanals, les cançons. Però no ho podré fer. Les seves cançons estan a Youtube, però no hi ha les lletres a internet…

Em vaig sentir tant a casa que vaig aconseguir que no em tremolessin les mans, com em passa, des de fa un temps, i vaig poder llegir –asseguda a la taula dels protagonistes, entre la Rosa Maria i el Jordi Plens, davant del megàfon, perquè arribés bé la meva veu a tots els assistents,– la sinopsi que va escriure la nostra amiga i antiga companya del taller, Maria Navarrete:

DONES DE SOL EN DIES DE DOL
En aquesta novel·la, la Rosa Ma agafa la ploma d’una revolada i, a la seva manera lleugera, fluida, ferma, amb la rapidesa d’una ment educada i bressolada en un món de llibres, reivindica la situació de moltes dones que, desapercebudes, passen per la catifa social com si el que fan i deixen de fer fos allò que a ningú interessa, per quotidià i normal. I ens endinsa en el silenci de les seves vides per tal de trobar la llum que s’amaga en el seu interior, enarborant un SOS a la societat, adormida en un somni de creences ancestrals i dominants.

Aquí hi enfoca la ploma com lupa detectivesca, a l’escalfor d’un sol que li dona l’energia per a il·luminar els racons foscos de les seves vivències. Són foscos no per dolents, sinó per estar amagats a les mirades de la comprensió i de l’amor.

Amb una facilitat expressiva galopant, crea un trencaclosques de personatges femenins i masculins d’estrats socials diversos, mostrant tarannàs divertits unes vegades, ocurrents o punyents en d’altres. I, entre aquesta diversitat d’expressions la tònica dominant en les relacions d’aquestes dones, sens dubte, és la solidaritat i l’acompanyament en aquelles àrees buides, on els éssers humans pateixen d’incomprensió i solitud.
Les situacions mostrades en la novel·la es poden extrapolar a milers de dones que poblen el món sencer i a les que els seus serveis, fortalesa i sacrificis, mai seran recompensats, reparats ni tinguts en compte. Per això aquest llibre ens ajuda a ampliar la visió de forma més real que l’acostumada, menys compromesa y més fàcil.
Alguns personatges masculins no hi surten molt ben parats, perquè els homes ostenten un poder sobre la dona on el desequilibri de la balança s’inclina a favor d’ells.
També té la peculiaritat i l’enginy d’introduir-hi un element literari inesperat: el joc de cartes. Utilitzat com a mirall de jugades mestres en decisions vitals, recordant així que, el joc de la vida ens demana posar les cartes de cara amunt de tant en tant.
D’altra banda l’autora ha volgut reivindicar i recordar aquelles ferides emocionals que no es poden tancar, si no és per la reparació moral i verbal dels que les varen infringir en un passat ja molt llunyà, però encara present, per a ella i la vida del poble que només les comenta en boca petita.

Rosa Maria Pascual Sellent amb la seva última novel·la: Dones de sol en dies de dol

El passat dijous, la Rosa Maria Pascual va fer la presentació al Casal del Jubilat del seu llibre Dones de sol en dies de dol.

Quasi tot està dit a l’escrit que ha fet la Inés, un bon resum d’aquella tarda, amb la seva sensibilitat, i de la bona sinopsi de la Maria Navarrete, que també va llegir la Inés.

Efectivament, tal com diu la Maria, és una història de dues dones, diferents, és clar, que solidàriament s’ajuden cadascuna des de la seva posició, dia a dia, amb les tribulacions de la família, envoltades de natura que les acull i que les condiciona a conèixer-la i a respectar-la, sempre la memòria present, els amics, la pèrdua del germà, una partida de cartes, el joc i l’atzar, la  vida i la mort.

I, si coneixes la Rosa Maria, la veus com camina de puntetes entre les línies, és allà dins, amagada darrere del seu arbre, d’una poesia, d’alguna crítica, potser una reflexió, i va fent camí mentre gires cada una de les seves pàgines.

           Carme Cinca 15 abril 2024

 

Article anteriorLa Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat
Article següentLa lluita electoral pel ferment socialcatòlic
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.