Ignasi Moreta ens explica l’origen d’aquesta obra -“Amb Déu o sense”.- Quaranta cartes creuades” de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro- en els següents termes: “El llibre és fruit d’una invitació de “Fragmenta-Editorial” a tots dos autors. Creiem absolutament necessari el diàleg entre creients i no creients, entre les religions i la cultura, i per això ens va semblar molt oportú un intercanvi epistolar entre dos intel·lectuals catalans del relleu, de Torralba i Villatoro. A més, el diàleg que han sostingut no ha polaritzat només les idees al voltant de la fe, sinó que també ens permet veure la confrontació entre les eines discursives d’un filòsof i un escriptor, les d’un teòleg i un periodista. I també resulta enormement estimulant el fet que tots dos autors converteixen sovint l’epistolari -el «gènere de l’ànima», com diu un d’ells- en un dietari: en l’exposició oberta i desacomplexada dels viaranys -interiors i exteriors- de la pròpia vida. És un singular exercici de despullament”.

Ignasi Moreta, en aquest pròleg, també ens aclareix que l’encàrrec el va fer als dos autors perquè el trobava convenient; és a dir, per tal que aquest diàleg entre creients i no creients es fes a un alt nivell intel·lectual, tocant temes tant importants com la fe i l’agnosticisme, com les “qüestions últimes i penúltimes” de l’home; es tractava també d’enfocar el món cultural-religiós des de dues perspectives diferents, però sense que ells representessin oficialment cap institució específica. A Moreta li va semblar adequat el gènere epistolar, com el més sincer i més íntim; i al mateix temps perquè, amb aquest intercanvi, poguessin compartir vivències, conviccions, experiències sense caure en un monòleg tediós. Ell trià dos intel·lectuals -denominats per Torralba. “indagadors de dins i de fora de la fe”- i alhora volia que els dos resultessin creïbles per la seva manera d’exposar les diverses qüestions. L’editor els deixà una gran llibertat d’expressió, la qual cosa que ha estat molt encertada, i la veritat és que ho aconseguit plenament, ja que l’obra es llegeix amb gust i amb un interès constant.

De la mateixa manera que en altres casos, també aquí, i potser arran de les activitats del moviment “l’Atri dels Gentils” s’ha volgut potenciar el sabut diàleg entre un home creient i un agnòstic confés, a fi de confrontar les divergències i les convergències entre ells. Però també per demostrar com aquest diàleg és possible quan entre els dialogants hi ha un respecte i estimació mutus com es demostra al llarg del llibre. Tal és el cas dels dos -d’en Francesc Torralba, filòsof i teòleg, i d’en Vicenç Villatoro, periodista, escriptor, professor, i actual director de l’Institut Ramon Llull- que  acceptaren la invitació de l’Ignasi Moreta.

Afortunadament,- explica Villatoro,- la qüestió religiosa la perdut la centralitat  i virulència que havia arribat a tenir en el debat polític i social d’altres temps; no crec que hi hagi una gran col·lisió entre creients i agnòstics, sinó actituds més disteses, que poden anar del respecte a la ignorància d’aquest component. Francesc Torralba, professor enla Universitat RamonLlull, també destaca que la possibilitat d’un tal diàleg és ara molt més constructiu, ja que s’ha facilitat en les últimes dècades pel fet d’acceptar que una gran majoria -tant de cristians com de no creients- han reconegut les seves limitacions a l’hora de cercar i explicar la veritat i d’indagar aquella part de veritat que es pot trobar en tots els que creiem que estan a la banda contrària. A més a més, ell parteix, com també ho fa Villatoro, de la bona voluntat dels interlocutors.

També això ha estat facilitat pel fet que el cristià s’ha desfet d’absurdes o antigues intoleràncies, de prejudicis fanàtics sense fonament, i alhora s’ha armat d’un veritable amor envers el proïsme i d’una fe més assenyada que mai. I també aital facilitat s’ha vist potenciada per un laïcisme no virulent: es parla, des de fa temps, d’un laïcisme positiu envers la religió -no ja com a fenomen cultural i social, opi del poble-, sinó com una lliure i madura opció sobrenatural totalment acceptable. “No sóc partidari d’una cultura reactiva”, apunta Torralba-…“els catòlics hem de presentar el que creiem de manera clara i intel·ligible, prudent i raonable, sense perdre de vista que és una opció lliure i raonable”. En efecte, com els Papes Joan Pau II i Benet XVI han repetit fins a la sacietat,la Fe sempre s’ha de presentar dins el gran context de la racionalitat, sense caure en el racionalisme. Torralba expressa també clarament que la fe és al mateix temps “un do rebut que desitgem comunicar a tothom”. I per això, diu ell, “és essencial trobar àmbits d’intersecció i cooperar activament en la construcció d’un món i d’una societat genuïnament humana”. El conegut filòsof català, s’ha trobat amb un “agnòstic amic de les religions”, un amic d’aquells que, com succeeix amb en el cas de Vicenç Villatoro, són dialogants i s’allunyen d’una inútil, perjudicial i gratuïta confrontació. Encara que semblin unes frases fetes, cara a la galeria, un i l’altre afirmen: “Jo em considero un agnòstic amic de les religions, admirador de les religions” (Vicenç Villatoro). “Sóc un cristià escèptic; un cristià que cerca, que tracta d’entendre millor allò en què creu” (Francesc Torralba).

Un bon resum del contingut d’aquestes quaranta cartes, totes elles plenes de sensatesa, de bon humor, de pregonesa intel·lectual, de creixent amistat, és veure com aborden el sentit de l’existència humana, la visió de Déu -un Déu Creador o un déu creat per l’home-, com tracten el fet del sagrat i el profà enmig del món, com enfoquen els àmbits o espais de l’esfera religiosa i l’esfera pública i les seves relacions dins de la societat. També es tractava d’abordar el tema de la mort, el dol i el consol, que sovintegen en aquestes pàgines, ja que no podem oblidar que a Vicenç Villatoro se li mori l’esposa farà poc més d’un any. Ells dos conversen sobre la bellesa com a camí de plenitud i perfecció, sobre una possible ètica sense Déu al costat de l’ètica revelada. Ambdós no deixen d’endinsar-se en el misteri del mal en el món i la llibertat humana en relació al bé i al mal. Es pregunten mútuament com transmetre els valors positius i les profundes conviccions als fills que naturalment estimen. Opinen sobre la presència exemplar de cristians i agnòstics en la vida i àmbits públics -en la “plaça pública”, així l’anomenen- i sobre la capacitat, si és possible, de viure i sentir l’espiritualitat humana sense necessitat de la fe sobrenatural.

Les cartes manlleven alhora molts pensaments de Sòcrates, Sèneca, Llull, Tomàs d’Aquino, Pascal, Marx. Russell, Freud, Edith Stein, Maragall, Cohen, Comte-Sponville, Mounier, Levinàs, Machado, Simone Weil, Heidegger, i un llarg etcètera. Al mateix temps les trobem repletes de suggeriments periodístics, d’experiències en el camp de l’educació, de records i experiències familiars entranyables, que s’enllacen amb altres afers quotidians viscuts durant el mig any de redacció, entre l’inici de l’estiueig d’ambdós passant per diverses festes i alguns viatges. Aquesta és una de les característiques del llibre: els dos autors presenten, escriuen, sostenen les seves idees a través d’unes cartes que han anat escrivint des de llocs tan distants o diversos com han estat Morjovejo (Lleó) Matadepera i Martinet (Catalunya), Manacor (Mallorca) o bé aprofitant una estona de tren (Barcelona-Madrid), la qual cosa dona una gran naturalitat al llibre que s’acaba de presentar a Barcelona.

Durant la presentació del llibre Vicenç Villatoro explicà que la importància d’aquesta obra rau en què hom es pregunti pel “gran tema del segle XXI, és a dir, ¿com ens ho fem per viure junts, essent diferents?”, un llibre, doncs, que ajudi també una mica a tots a fi de reflexionar sobre el que ell pensa realment sobre temes que mai no s’hauria aturat a considerar -sobre la vida i les creences- i que amb l’amic Francesc ha pogut descobrir. D’altra banda Torralba assegurà que no havia tractat  Vicenç Villatoro de “cristià anònim” i esmentà les “cordials diferències tingudes” amb el conegut periodista, “resumides amb la pregunta ¿Estem sols o hi ha un Tu?”, admetent que “a vegades l’altre et pot deixar sense arguments”. També ressaltà el gènere epistolar, “gairebé decimonònic, en un entorn de presses”, però que ha tingut un bon final amb un bon èxit pel que fa a lectors.

 

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorL’estat del malestar
Article següentEl bosc encantat