Encara avui, a través dels seus altius
micròfons d´egoisme i insensibilitat,
pregonen lliçons de moral i es postulen
com a profetes ortodoxos de veritats.
La vergonya passa de cara a cara
sense que els hi caigui mai a terra,
al “tempo giusto” d´una banda de carrer.
El verd, tan frondós aquest any
dels encara joves til.lers del carrer,
ja no oculta la pols ni el fang
de tantes obres. Arreu aixequen els carrers.
Potser valdrà la pena l´espera,
però és massa llarga i bruta.
Portes les sabates polsoses i l´aire
si no plou aviat, serà carregós i penós
en aquest espai enclotat.
Quan tornarà el bon temps?
Aquell que ens permetia sortir al carrer
amb un paraigües i una jaqueta,
aquell que netejava els carrers
de xancletes, i miserables i estúpides converses.
