Al carrer Londres, entre Aribau i Muntaner, estan d’enhorabona: a més a més del restaurant Blau –nº 89-, ara també hi tenen el Ceviche 103 –nº 103. És, evidentment, un restaurant de cuina peruana, i apunta bones maneres.
El local gairebé fa cantonada i l’entrada és un poc estanya. Un vidre gegant serveix d’aparador i al costat hi ha la porta, també de vidre. Només entrar hi ha 3 o 4 taules en un espai quadrat, petit i més elevat que la resta del restaurant. Baixant les escales accedeixes a la part noble, on hi ha el desplegament de la resta del mobiliari. És un restaurant nou, tant que encara s’hi nota l’olor de pintura. La decoració és divertida, cadires i coixins de colors: blaus, vermells i verds inunden l’espai. Cartells amb frases un poc irreverents. Em recorda la forma de decorar que usen els Adrià, sempre informal però sense que arribi a semblar xaró o carregós. Tot està fet d’una manera alegre, però tanmateix res és casual i tot té el seu ordre. El servei és educat, atent i simpàtic; es nota que comencen i que volen saber què en pensa el públic. A banda de pintura, s’hi respira il·lusió.
Els migdies de dilluns a divendres disposen d’un menú de gairebé 15€ que sembla ser fix, o almenys és el menú que hi ha fins ara al web. És una molt bona opció per saber quina mena de cuina tenim al davant i com s’ho maneguen. La proposta deixa triar entre 5 primers, 5 segons i dues postres. El ceviche és clavat. El peix no ofèn gens, el moniato calent hi combina perfectament i el blat de moro en dues versions trenca agradablement la textura. Ceba i llet de tigre colossal. Aquest punt àcid tan buscat i tan necessari de la cuina peruana. No recordo el ceviche del Tanta però sí el del 41º i el Pakta i la diferència és que un és la cuina tradicional d’un ceviche i l’altre la d’avantguarda. Però tots dos tenen una execució perfecta. Vull dir que per molt que el 41º o el Pakta elevin el ceviche a obra mestra, aquí tenim la base, el principi, l’original, el ceviche clàssic fet com s’ha de fer. Segurament el ceviche va néixer en un lloc com aquest. Tenen dos mesos i escaig de vida però han començat forts. El tiradito que veig passar i em quedo amb ganes de demanar. Tequeños farcits d’una mozzarella de gust discret, i salsa guacamole molt suau per acompanyar. De segon em conquista el locro de carbassa i xurrasco. Són noms molt més difícils de pronunciar que de menjar. En realitat quan les coses arriben a taula es tornen molt més senzilles, i quan entren per la boca s’entenen i convencen: no ens troben dins d’una cuina complicada ni no apte per inexperts, de cap manera, tenim una cuina oberta al món però gens rebuscada, amb gustos molt aconseguits però que no compliquen els paladars tímids. El locro mateix, no és més que una mena de puré de carbassa un punt picant que combina perfectament amb la carn. Si canviéssim la carbassa per la patata ens pensaríem que som en un argentí de qualitat. I el chicharrón de pollastre. Pollastre arrebossat acompanyat d’una mena de salsa tàrtara amb la peculiaritat cítrica, que en diuen huacatay.
La característica del Ceviche 103 és que surt de la monotonia que tant coneixem i ens desperta el paladar amb gustos poc freqüents però molt fàcils d’acostumar-s’hi. Es nota que hi ha coneixement del producte, tècnica i ganes de fer-t’ho passar bé. A banda aquesta cuina té alguna cosa d’addictiu i demà mateix ja voldria tornar al ceviche. Tan suau, tan agradable, tan lluny que semblava i tanta alegria que desperta. Com si et xiuxiuegés a l’orella: “sóc nou però de seguida ens farem amics”.
Londres, 103. Barcelona.
Preu menú migdia: 14’90€
