Les esperances i els desigs que desperta en molts catalans la idea d’una nova Catalunya sobirana tenen un dels seus motius en la voluntat de diferenciar-se tant com es pugui del model espanyol de societat política i econòmica que no considerem adequat per la nostra terra. Hi ha, però, un altre model molt actual i molt negatiu que també pot servir-nos de pauta per definir com no volem el nostre país: Grècia.
Per sort hi ha moltes diferéncies entre Grècia i Catalunya, gairebé totes favorables per la nostra terra. Moltes de les coses que han portat Grècia a la seva posició catastròfica actual ja són prou conegudes: entre altres una casta política (i sovint cleptòcrata) que amb el seu corrupte clientelisme s’ha preocupat més que res per mantenir el poder i tirar de la rifeta, sense fer res (a part de discursos) per bastir un estat modern i eficient; i una casta plutòcrata que precisament per no fiar-se dels polítics, ha evadit tants impostos com ha pogut.
Però hi ha més factors, i és molt interessant un estudi recent, del que s’ha fet ressò la premsa alemanya. L’estudi (fet a llarg termini) el signen els professors, experts en ciències socials, Jan van Deth i Yannis Theocharis, del Centre Europeu d’Investigacions Socials, a Mannheim (Mannheimer Zentrum für Europäische Sozialforschung. MZES). L’estudi (European Social Survey) examina les opinions socials i polítiques de la població a 30 països europeus. El punt més destacat de l’estudi és la constatació de què a Grècia hi ha una manca de confiança social i política molt més greu que a qualsevol altre país europeu.
Per Jan Van Deth l’enfonsament financer i econòmic grec és només el símptoma més visible d’una crisi de confiança que ve de molt temps i que paralitza tant les institucions oficials com el tracte entre les persones. “Sense un mínim de confiança -diu van Deth- tant dels ciutadans entre ells com en les institucions polítiques no pot funcionar cap democràcia, almenys no pot funcionar bé ni per gaire temps”. L’estudi demostra que ja molt abans de la crisi, i comparant-ho amb altres països europeus, els grecs tenien poquíssima confiança en la majoria de les principals institucions polítiques i socials. Per exemple, en una llista de 18 països, els grecs eren els que menys confiança tenien en el parlament, els polítics i els partits. El clientelisme ha produït també una tergiversació de la igualtat d’oportunitats individuals (aconseguibles només amb “amistats” o amb suborns) i com a conseqüència una pèrdua de confiança entre els individus de la societat grega. “La vida pública -diu l’estudi- està dominada per xarxes d’influència dels partits polítics. Això enverina el clima social i ofega totes les altres formes de dedicació social, de les que -en una democrácia que funcioni- s’origina un alt nivell de relacions i de control social i de valors econòmics”. Com es pot generar confiança en “la cosa pública” a un país on és possible que a una població de 3.000 habitants hi hagi 4.000 minusvàlids registrats?
Els autors recomanen a Grècia que es fomentin les iniciatives de la societat civil, i també que s’atengui l’educació de les noves generacions. A Suècia, per exemple, ja als cursos pre-escolars es donen als infants coneixements sobre democràcia i societat civil (cosa que recorda la política escolar de la Generalitat dels anys trenta). A Grècia aquests coneixements no són part ni de la formació dels mestres.
Un mínim de confiança: l’aglutinant sense el qual cap societat funciona. A Alemanya, per exemple, la confiança en els partits polítics tampoc arriba a cap cota gaire elevada, però diu molt sobre la societat del país que la màxima confiança de la gent la tinguin en el president federal (per la seva imparcialitat i per la talla humana que han tingut la majoria de presidents, i l’actual n’és una bona mostra), el Tribunal Constitucional (tan diferent de l’espanyol que només n’és una caricatura) i la policia. Sí, sí: la policia! Una policia que no és cap òrgan arbitrari del poder, i que pot permetre’s un eslògan plenament acceptat per la societat alemanya: “el polícia, l’amic que t’ajuda”.
Un mínim de confiança. Aquest hauria de ser l’objectiu clar de la societat catalana. Confiança en les institucions. Confiança en què les lleis ni es faran ni s’aplicaran de forma arbitrària. Confiança en la independència i la imparcialitat de la justícia. Confiança en unes forces d’ordre que estiguin clarament, en el seu dia a dia, al servei del poble sense fer abús de les seves atribucions.
És clar que tenir confiança en tot i en tothom és una utopia inabastable. Per exemple la confiança en els partits no crec que sigui mai més alta que en altres països plenament demòcrates. Però cal aconseguir que els partits no matin aquesta confiança fins a extrems insuportables.
Els dos professors citats lamenten que la mala política grega hagi ofegat les possibles iniciatives de la societat civil. Per sort a Catalunya tenim un panorama completament diferent. I aquesta societat civil nostra tan plena de vida és un atot irrenunciable que hauria de seguir funcionant ben alerta també després que arribés la independéncia que tants desitgem. Per escenaris grecs en tenim prou amb el Teatre Grec a Montjuïc. Confiem que ningú no oblidi les lliçons que ens dona el terrabastall grec.
I parlant de mala política grega: a Atenes ja comença a haver-hi molta gent que està molt mosca sobre la del rutilant ministre de finances Varufakis. Troben que enlloc de concedir 40 entrevistes en 30 dies i voltar per tots els estudis televisius que pot s’hauria de concentrar a posar un mínim d’ordre en les finances gregues, l’estat de les quals no coneix ningú exactament inclosos Tsipras i Varufakis. Això no li passaria mai a un Mas-Collell. El que passa també, com va dir fa poc un periodista alemany a una xerrada televisiva, és que el nou govern grec està format gairebé integrament per “entusiastes amateurs”. És gent que poden citar de memòria Marx, Che Guevara o Mao, però que no tenen ni idea de com funciona (o de com hauria de funcionar) una administració eficient. I per això només fan grans declaracions, però no fan gairebé res que ajudi al país a sortir del pou. I em sembla que el mateix passaria a Espanya si Podemos arribés al poder, cosa que després de les eleccions andaluses no sembla pas gaire probable, però que als catalans ens pot deixar ben indiferents perquè ja sabem que amb el noi de la cueta no ens aniria pas millor que amb el registrador de la propietat gallec.
Per acabar, i tornant al ministre Varufakis, darrerament un dels polítics destacats de l’oposició, Kyriakos Mitsotakis del partit Neo Demokratia ha dit ironitzant sobre la figura del ministre de finances: “Ha aconseguit quelcom incomparable: que tota la zona de l’euro es posés com un sol home al darrera de Wolfgang Schäuble. Que com s’aconsegueix això? Cal ser arrogant, no respectar el procés de negociacions, escampar de sota mà documents confidencials, i no preocupar-se per res dels interessos del país sinó de donar-se importància personal. Qui concedeix cada dia dues o tres entrevistes i no comprèn de debò de què parla, ho aconsegueix facilment”.
