Ja s’havia avisat per activa i per passiva: el Govern de la Generalitat respondria a la sentència del Tribunal Suprem. Volia posar sobre les cordes a l’executiu espanyol i evidenciar que existeix una crisi política que tard o d’hora ha de fer front. Ara bé, el que s’esperava com una crisi prevista entre institucions polítiques, es va convertir en una triple crisi que el Govern va haver de gestionar: la crisi entre governs, la crisi de gestió de les forces de seguretat i la crisi entre socis del Govern.
Els esdeveniments ja són coneguts per tothom: compareixences públiques dels líders d’ambdós governs, resposta ciutadana a través del Tsunami Democràtic, resposta policial desproporcionada i vandalisme als carrers. A més de les sospitoses càrregues policials, la famosa “resposta” de Torra a la sentència genera un gran malestar entre els socis de govern. Com es va gestionar la triple crisi institucional a la qual el Govern va haver de fer front?
TIPOLOGIA
Estem davant d’una situació excepcional en què un govern ha de gestionar tres crisis a l’uníson, cadascuna d’elles amb particularitats diferents. Seguint la divisió proposada per Piñuel i Westphalen, es pot afirmar que la crisi política amb Espanya és externa (ja que és causada per un esdeveniment extern: la sentència de Tribunal Suprem), és política i té un efecte continu (des d’octubre de 2017 van apareixent pics crítics de forma reiterada). Pel que fa a la crisi en la gestió dels Mossos, aquesta és interna (ja que és provocada per membres de la institució, en aquest cas alguns cossos policials), és tècnica (està relacionada amb la cadena de producció o processos interns) i és de les que exploten (perquè és un esdeveniment notable i de gran repercussió). Respecte a la crisi en el si del Govern de la Generalitat, aquesta té un factor intern i polític, i els seus efectes estan en construcció (a mesura que passa el temps les relacions entre els socis de govern es van desgastant més).
GESTIÓ DE LES CRISIS
El 14 d’octubre, amb temps per preparar una resposta a la sentència, tots dos governs van respondre de manera ràpida i van fer una compareixença un parell d’hores després de fer-se pública. En els dos casos es tractava de textos molt elaborats, evidenciant els marcs que cada un volia posar sobre la taula. Els gabinets dels dos governs són conscients que les 
formes importen, per això crida l’atenció les diferències entre la posada en escena de cadascú. Quim Torra compareix acompanyat en un segon pla pel Govern de la Generalitat i representants polítics catalans, mentre que Pedro Sánchez ho fa sol. A més, la compareixença catalana es realitza al Palau de la Generalitat i està presidida per una Senyera, mentre que la del govern espanyol es realitza a la sala de premsa de la Moncloa, al costat d’una bandera d’Espanya i una d’Europa. Uns volen mostrar la unitat de la societat catalana en el rebuig a la sentència, mentre que un altre pretén mostrar el seu suport institucional al sistema judicial espanyol i el fons blanc ajuda a difondre la imatge d’impol·lut, incorrupte.
Del 15 al 20 d’octubre es produeixen 13 compareixences públiques de representants polítics (12 rodes de premsa i entrevistes i un comunicat per escrit). Es fan dues comunicacions per part de Govern espanyol i 11 del català. En aquest sentit, el ministre en funcions Fernando Grande-Marlaska i Pedro Sánchez compareixen un cop cadascú (aquest últim per escrit). Pel que fa als catalans, la portaveu de Govern, Meritxell Budó, compareix un cop; el president Quim Torra quatre; el conseller d’Interior, Miquel Buch, cinc; el Vicepresident, Pere Aragonès, un conjunt amb el President; i el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, un. S’observa una deixadesa per part del Govern espanyol (quan la Policia Nacional també participava del control de les protestes) i un pas al costat d’ERC, que deixa tot el protagonisme als càrrecs dels seus socis de govern, que són els que tenen les competències en Interior.
Pel que fa als temes que es tracten, el que més vegades s’aborda és el de la defensa dels cossos de seguretat, un total de 8 vegades. El segueix el de la investigació d’algunes irregularitats per part de la policia (7 vegades), la posada en valor de la coordinació entre la Policia Nacional i els Mossos (6) i la condemna de la violència dels manifestants (6). Els segueix la reivindicació del dret a mobilització (5), declaracions sobre qui són els violents (4), sobre la possible dimissió de Miquel Buch (3), la manca de consens en el Govern (2), l’autodeterminació (2) i la necessitat d’establir un diàleg (2).
Els líders polítics van defensar la importància de les forces de seguretat i les tasques que duen a terme, però llevat d’una excepció (de Sergi Sabrià, d’ERC), en cap de les intervencions es va fer autocrítica sobre les càrregues desproporcionades que s’havien difós a través de les xarxes socials; tan sols es va afirmar que s’investigaria si havia hagut alguna irregularitat. En aquesta línia, tant Torra com Buch cometen un error comunicatiu en afirmar fins en quatre ocasions que la violència és produïda per “infiltrats”, “agitadors i provocadors”, en definitiva, “grups antisistema que no tenen res a veure amb l’independentisme”; en el seu moment, gràcies a les xarxes socials, ja se sabia que un sector del moviment ‘independentista que hi era en aquells aldarulls. Una bona comunicació institucional no ha d’ocultar ni distorsionar la realitat.
I sobre els temps, el President de la Generalitat comet dos errors: un és anar-se a les marxes per la Llibertat al matí següent de la primera nit d’aldarulls greus als carrers de Barcelona. Adopta el seu paper d’activista deixant de banda l’institucional, ja que no fa cap declaració al respecte. El segon succeeix aquesta mateixa nit, quan passada la mitjanit fa una compareixença pública demanant calma als manifestants, però sense cap contingut extra que justifique fer una comunicació a aquelles hores. El que no fa al matí el realitza a la nit, en un horari anormal.
EL PAPER DE LES XARXES
A més de les imatges de les càrregues (que es van difondre amb els hastags #prou, #alertaultra, #vergonya, #foraXusmapol o #Nopassareu), una cosa que es va fer viral al llarg de la setmana va ser la utilització del hastag #BuchDimissió. Tal com mostra l’anàlisi dels moviments del hastag, els principals comptes que ho van fer gran són la de la CUP, la d’Antonio Baños (polític de la CUP), la dels CDR i la d’Arrán (organització juvenil vinculada a la CUP). Des de cap perfils oficials de polítics d’ERC o JuntsxCat es va utilitzar.
AVALUACIÓ DE LES CRISIS INSTITUCIONALS
L’avaluació de les tres crisis es durà a terme a través del model que proposa el professor de Comunicació Corporativa, Losada Díaz. Per a ell, els aspectes bàsics són: parlar, escoltar, rapidesa, honestedat, proximitat, transparència i preparació.
Si no és fàcil gestionar una crisi comunicativa quan s’està al capdavant d’un govern, menys encara ho és bregar amb tres. I és el que va haver de fer el Govern de la Generalitat després de la sentència dels líders independentistes. Finalment, cal explicar que cap de les crisis s’ha resolt amb èxit i ha finalitzat completament, sinó que s’han apagat les flames, però en qualsevol moment les cendres poden prendre de nou. El descens de la violència a les protestes per la sentència, lligat a la precampanya electoral va fer que baixara l’interès per aquestes crisis, però en cap cas vol dir que s’hagen resolt amb èxit i no es tornen a produir. Més aviat tot el contrari.
