La capacitat (o no) de formar govern per part de les forces independentistes centra totes les mirades informatives a escala catalana. Els escenaris que es preveien si Esquerra Republicana obtenia més vots que Junts estan passant de ser una suposició a una realitat. I en els pròxims dies veurem si els postconvergents tensen la corda fins al punt de provocar noves eleccions, o finalment opten per formar part del govern de la Generalitat. Mentrestant, l’espasa de Damocles de Salvador Illa penja d’un fill, però amb un escuti: el compromís signat de no pactar amb el PSC que, a priori, impedeix reeditar el govern de la Diputació de Barcelona.
Tanmateix, el primer ple d’investidura ja ens ha mostrat les estratègies comunicatives que, a hores d’ara, estan seguint les formacions polítiques. Algunes són continuistes, d’altres ben diferents de l’anterior legislatura. Cadascú intenta treure rèdit a una nova etapa en la qual l’agenda política canvia i l’eix social guanya terreny, equiparant-se a l’eix independentista.
Esquerra Republicana va fixar molt bé els seus marcs de la mà del candidat a president de la Generalitat, Pere Aragonès. L’aposta per una “Catalunya pròspera, justa, feminista, verda i plenament lliure” posa sobre la taula els eixos d’acció, en línia amb els postulats dels darrers anys. Però ara -a diferència del que passava abans- són ells els que han de liderar la formació de govern, i per això fan èmfasi en el fet que si volen arribar a acords “s’han d’explicar amb honestedat i transparència”. Clarament, és una picada d’ull al grup parlamentari de Junts, de cara a la possible formació de govern. Per altra banda, també vam observar un doble moviment comunicatiu: missatges per apel·lar l’esquerra parlamentària i alhora referències històriques del moviment independentista, com ara recórrer als aforismes de Joan Fuster en diversos moments, perquè ningú els hi qüestione. Al cap i a la fi, els republicans han seguit amb l’estratègia de la via àmplia, d’ampliar la base.
Junts ha apostat perquè la seua candidata, Laura Borràs, siga Presidenta del Parlament. Una bona jugada, ja que li dóna visibilitat i la vincula amb el marc de “presidenta Laura”. Ara bé, té un problema comunicatiu, ja que l’aposta per Albert Batet no acaba d’encaixar, i potser el capital humà més potent que tenen, Elsa Artadi, no el volen cremar. La seua estratègia continua sent la mateixa que en els darrers temps: posicionar-se com els que realment lluiten per la independència i acusar les altres formacions independentistes de massa laxes. I, en línia amb aquest relat, de moment no investeixen Aragonès. Veurem com tensen la corda, i si finalment entren a formar part del Govern o decideixen anar a segones eleccions al juny, com apunten alguns càrrecs seus a les xarxes socials. Ara bé, més enllà de simbolismes, de mascaretes grogues que impacten visualment i són una bona acció comunicativa, és necessari que expliquen bé a la ciutadania què és el que ells oferirien, quins són els eixos que reclamen per poder formar part del Govern.
La CUP decideix fer un pas endavant, i passar de ser un actor que observa i pressiona des de fora, a involucrar-se i arromangar-se. Han fet la lectura correcta i han entès que la confiança ciutadana amb 9 diputats és per entrar i canviar les coses. El pacte amb ERC els està donant visibilitat, i ara la truita s’ha girat: s’ha passat del pressing CUP al pressing Junts: els parlen de responsabilitat i servei al país per fer possible la governabilitat. Per altra banda, també han vist que la seua cap de llista, Dolors Sabater, no és la millor oradora del món, i fan bé d’apostar per Laia Estrada, que ja la vam veure al debat de La Sexta i li treu més suc als faristols.
El PSC va sorprendre en el ple d’investidura. Les formes i les paraules de Salvador Illa trencaven amb les que ens tenia acostumats Miquel Iceta. Vam veure un Illa crispat, amb gestos agressius i atacs a Aragonès, afirmant que “ha nascut del fracàs de l’independentisme”, i que el futur que planteja no tindrà “ni unitat ni coherència entre socis i està destinat a la divisió”. Aquest moviment d’Illa no és banal, com tampoc el canvi de llengua i parlar en castellà quan es referia al “sotmetiment polític”, sens dubte un missatge adreçat al seu electorat espanyolista que prové de Ciudadanos. Un fet impensable fa 10 anys, però en conseqüència amb les darreres accions estratègiques de la formació socialista.
Per la seua banda, els Comuns, de la mà de Jèssica Albiach, van continuar amb l’assenyalament a Junts com a força de dretes (per posicionar-se ells com els antagonistes, tal com van fer durant la campanya electoral). Albiach va afirmar que “una legislatura d’ERC i Junts té l’obsolescència programada”, i li va dir a Aragonès que Junts els estava humiliant, i que encara hi era a temps per canviar de socis. D’aquesta manera, aprofiten fins a l’últim moment la possibilitat de poder ser influents en la conformació del govern.
Curiosament, Ciudadanos va continuar volent ser el centre d’atenció i acaparar espai mediàtic amb apel·lacions a l’inici del ple, segurament per no regalar-li aquest espai a l’extrema dreta. Però hauria de fer una lectura autocrítica i veure que aquesta estratègia no li va funcionar, i que el context polític actual no és el de 2017. Per contra, veiem el tarannà del líder del PP, Alejandro Fernández, que si aprofita bé els espais que li ofereix el Parlament, pot posicionar-se com la dreta de seny i treballar i recuperar l’espai polític de cara a la següent legislatura.
De l’extrema dreta no parlarem, però caldrà que les altres forces polítiques es replantegen l’estratègia. Marxant de la cambra o ensenyar cartells mentre parlen tan sols fa que donar-los notorietat, difusió, i més oportunitats comunicatives per ells. Evitar la interacció de cap mena serà la millor estratègia.
