Amb aquesta narració la Concha Gutiérrez ens mostra que la contribució envers unes societats més pacífiques serà més gran quant més just sigui el món.
Abdul i Marc
Abdul dormia en una nau industrial abandonada a Badalona, malvivia de la venda de bosses de marca falsificada, no li agradava, però era la única manera que tenia de sobreviure. La idea romàntica que a Europa tindria un futur prometedor començava a abandonar-lo, feia tres mesos que hi havia arribat i el profund sentiment de desempar era colpidor. Observava com la gent autòctona li defugia i el mirava amb recel com si fos un delinqüent. Aquesta actitud cap a ell, li activava una mena d’incipient amargor que li feia espurnejar els ulls i, a la vegada, germinava la llavor del ressentiment al cor.
Recordava el seu llogaret natal al Txad, prop del llac Sarai pocs mesos després que els gihadistes assassinessin a tota la seva família. Es guanyava la vida com a pagès, però la terra cada vegada més seca, a penes li donava per a menjar. Abdul va vendre la seva barraca i els pocs estris que tenia per aconseguir aquella misèria que li va arribar just per pagar el viatge a Europa. Va ficar quatre peces de roba i una mica de menjar que no es fes malbé en una bossa, es va enguardiolar els diners en una mena de faixí al voltant del tors, sota la camisa i, de matinada, es va acomiadar de casa seva. En el límit del llogaret silenciós, va girar la vista enrere, havia passat allà els 17 anys de la seva vida. Va mirar el llac. I es va dir que potser mai més el tornaria a veure.
Marc era un adolescent nascut a Badalona, havia crescut en una família mitjana que l’estimava i proporcionava el benestar habitual d’un jove nascut en el “primer món”, estudiava segon de batxillerat, volia ser metge, com els seus pares, tenia amics, li agradava jugar a paddle, gastava sabatilles d’esport de marca autèntica, tenia un mòbil d’última generació, accés a fer activitats d’esbarjo, vacances… com adolescent patia els volàtils conflictes ocasionats d’anar a la recerca d’un sentit i d’una identitat propis.
Des del seu punt de venda de bosses, Abdul, va observar com un cotxe estava a punt d’atropellar a un noi despistat que mirava embadalit el mòbil… Sense pensar-s’ho, es va llançar damunt del jove per a protegir-lo del cop, el xaval va sortir indemne però Abdul, en la caiguda, es va fracturar una cama i li va ser necessària l’hospitalització.
La família d’en Marc li estava tan agraïda… el noi estranger havia salvat la vida del seu estimat fill! no paraven de pensar què hagués estat d’ells si Abdul no hagués avantposat la vida d’en Marc a la pròpia. Es desfeien en atencions cap el seu salvador, se sentien en deute. El van cuidar durant la seva convalescència a l’hospital alhora que l’anaven coneixent i agafant-li estima. Els afligia la commovedora història personal d’Abdul. No el podien deixar a la seva sort, l’havien d’ajudar, el van acollir a casa seva: humanitàriament sentien l’obligació d’intentar pal•liar l’abismal bretxa de desigualtat social i econòmica que patia el jove.
El tomb en la vida d’Abdul va fer que canviés l’embrió de rancor que se li havia anat instal•lant al cor per estima i agraïment. Sota l’aixopluc de la família, se sentia esperançat, el futur somiat es perfilava com a possible.
Concha Gutiérrez
23 d’octubre 2022
