Diuen que tothom –o gairebé tothom– ho ha patit alguna vegada i, segurament més d’una. Estàs en grups de gent, però no acabes d’integrar-te del tot.
Vas a llocs, sí. Fas coses, sí. No ets un ésser insociable que es queda tancat a casa per no veure a ningú! Però tot i que no ets una persona que tingui mala relació amb els altres, llevat de les converses que tenen a veure amb algun motiu en concret com poden ser les converses de la feina, tampoc no aconsegueixes arnar més enllà de trobades i converses superficials.
Tens grups: els de classe, d’esport, del lloc on treballes, etc. però sents que només vas a les trobades socials “oficials”. Tens la sensació que no insisteixen perquè vagis a prendre alguna cosa quan sorgeix d’una manera improvisada. No es pot dir que ningú t’hagi fet o dit res, però tampoc sents que comptin amb tu especialment.
Després penses: “¿Què he fet jo?” I, tot i saber que no has fet res mal fet, comences a inhibir-te, a no fer comentaris perquè saps que ningú no els tindrà en compte.
Llegiràs els missatges que s’escriuen al grup de whatsapp on et semblarà que tothom és molt feliç i està molt content menys tu. Especialment, aquests missatges els llegiràs després de fer alguna activitat grupal –perquè, avui en dia, qualsevol cosa que es fa és l’èxit més gran del segle!–. Hauràs de llegir tots aquells comentaris, on el que va de líder –i que segueix les instruccions que ha après al curset de coaching- t’omplirà la pantalla del mòbil amb parrafades que pretenen ser motivadors. També hi haurà frases com: “Sou els millors companys del món” “Quina alegria tan immensa m’heu fet sentir!” “No tinc paraules per expressar tot el que he sentit avui” “Quina gran sort formar part d’aquest grup de persones meravelloses” “No sé com agrair-vos el que avui hem fet entre tots” “Junts formem un gran equip” “etc.” i després, la pantalla s’omplirà d’emoticones picant de mans o de caretes amb cors, però tu no acabes de veure tanta felicitat per cap lloc.
Doncs, sí. Li passa a molta gent. De vegades toca, i no té res patològic. No deixis ningú et faci creure que ets una espècia de bitxo estany. Són èpoques de la vida. Èpoques potser més llargues del que voldríem, però èpoques.
Hi ha gent a qui li costa menys i gent que li costa més, però si ets dels que et costa, només vol dir això, que et costa una mica més i prou.
Quan em pregunten, i que hi puc fer? Sempre dic, sigues tu mateix o tu mateixa! Així trobaràs gent que t’agrada i que agrades per ser com ets, perquè sembla mentida l’esforç que fem per integrar-nos entre persones que no tenen res a veure amb nosaltres! Si ets tu mateix o tu mateixa al final, t’integraràs en grups de persones amb els mateixos valors que tu. Atreveix-te a ser tu!
I, no tinguis pressa! No passa res per estar una temporada (encara que sigui una temporada llarga) amb aquest desagradable gust de no formar part d’un grup.
Pensa que, la queixa més freqüent que escolto és el sentiment de solitud de persones que estan envoltades de gent.
De fet, hi ha una frase que no recordo qui va dir que diu: “Aprèn a estar sol per saber estar en companyia i aprèn a estar en companyia per saber estar sol”
