La persona conscient i responsable sempre té interès en la seva realització personal i va a la recerca del benestar emocional, és un recurs per anar construint la seva identitat. Quan va a la recerca d’allò més transcendent sorgeix en ella l’espiritualitat. Aquesta pot ser d’origen religiós o laic. La primera la podem relacionar amb creences com el cristianisme, judaisme, islamisme, budisme, hinduisme, sikhisme, sintoisme, xamanisme, animisme o amb tantes com el vudú. El laïcisme no té per què estar exempt d’espiritualitat. És més, hi ha una espiritualitat laica inherent a la persona que pensa, medita, dubta i, com deia ara mateix, va a la recerca de la realització personal o del benestar emocional, entre altres objectius. Aquí parlaré indistintament de les dues menes d’espiritualitat.
La crisi actual de valors en la nostra societat ha desvetllat en les persones, en moltes persones, la necessitat de retrobar quelcom transcendent, que va més enllà del que veuen els seus ulls, com és l’espiritualitat. D’aquí neix una experiència que pot consistir en una pausa, un aturar-se, per poder sobreviure en un món accelerat i cada vegada més exigent. Aquesta experiència sorgeix de quelcom més o menys amagat que no són els nostres pensaments ni les nostres emocions, sinó que surt de més enllà, de més endins, és l’esperit. Els pensaments, la meditació, són el camí.
Cercant la definició formal d’espiritualitat, en podem trobar una en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC que diu és “qualitat d’espiritual”. I, espiritual diu que “és esperit (…), relatiu o pertanyent a la vida interior de l’ànima”. Alguns autors defineixen l’espiritualitat com un conjunt d’apostes filosòfiques, experiències de transcendència o del bagatge cultural de l’individu. Crec que les diverses manifestacions de la cultura neixen de l’esperit. Per exemple, l’art és inspiració, imaginació i aprofundiment. La literatura, a l’ensems, és art perquè reuneix les qualitats que neixen de l’esperit. L’esperit d’una persona és quelcom intangible però que ens dona vida, és allò que som en un sentit profund. L’amor és una forma d’espiritualitat. El silenci, el sofriment, la mort, la llibertat, entesa com la capacitat de poder triar, la lliure expressió, pressuposen l’existència de quelcom superior a la matèria. Tots aquests conceptes empenyen cap a la recerca d’una espiritualitat. Aquesta també es manifesta en la recerca de la persona sobre el significat últim o sentit de la vida. L’anàlisi dels sentiments és una forma d’espiritualitat de la mateixa manera que la compassió, entesa com l’empatia amb passió, també és part constitutiva de la nostra espiritualitat.
El moviment ecològic, no més important que l’ecologista però sí amb un rigor superior pel que fa a la ciència en que es basa, comporta una forma d’espiritualitat: amor per la natura, la vida, l’univers. Aquest amor humà és un camí cap a l’amor diví. Sant Pau en la seva Primera Carta als Corints diu: “El dons són diversos, però l’Esperit és un de sol (…) Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots …”. Ramon Llull (Palma de Mallorca-1232, en un vaixell al Mediterrani-1316) considerat com el primer escriptor en llengua catalana -els orígens de la llengua catalana es troben al segle IV a ran del descobriment del Llibre dels jutges-, posa en boca del seu personatge Blanquerna els Càntics de “L’Amic i l’Amat” que, malgrat no esmentar-hi la paraula “esperit”, constitueixen un elogi a l’amor. P.e.: “Digues amic, què és l’amor? Repós l’amic: Amor és mort del qui viu i vida del qui mor…”. Al Llibre de la Contemplació, l’obra més extensa de Llull, en l’edició a cura de Josep E. Rubio Albarracín, Editorial Barcino-2009, a la introducció hi diu que en l’obra “A més de la dimensió espiritual dels sentits corporals hi ha també uns sentits pròpiament espirituals que són: la coagitació (meditar, pensar), la coneixença, la subtilesa i el fervor. La coagitació és seny espiritual i intel·lectual en l’home”.
Ausiàs March (1400-1459), en el seu llibre Per haver d’amor vida, Editorial Barcino-2008, hi inclou un Cant Espiritual, poema que conclou amb el següent paràgraf: “Oh, quan serà que regaré les galtes/ d’aigua de plor amb les llàgremes dolces!/ Contrició és la font d’on emanen:/ aquesta és la clau que el cel tancat nos obre./ D’atrició parteixen les amargues,/ perquè en temor més que en amor se funden./ Mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,/ puix són camí e via per les altres.”
Stefan Zweig, (Viena-1881, Brasil-1927) a Moments estel·lars de la humanitat (Acantilado/ Quaderns Crema, del qual fins ara se n’han fet 23 edicions), cita una frase molt interessant de Ciceró: “A un home d’esperit no li pot succeir res millor que el que se l’exclogui de la vida pública (…) Qualsevol forma d’exili es converteix per a un home d’esperit en un estímul per al recolliment interior…”. El mateix Zweig, comentant el drama de Tolstoi I la llum brilla en les tenebres, diu que “es tracta d’una obra de perfecte equilibri moral enmig del més extrem trencament espiritual”. El tan nostrat Jacint Verdaguer, al penúltim paràgraf del seu poema “Al cor de Jesús”, del seu llibre Idil·lis i cants místics (Columna-2005), recita: “¿Què els diuen a les roses les abelles/ que a sa besada s’esbadellen tant?/ ¿Què els diu lo rossinyol a les estrelles/ puig l’escolten plorant?”. El seu coetani Joan Maragall finalitza el Cant espiritual amb aquest fragment: “I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra faç immensa./ Sia’m la mort una major naixença”.
Harold Bloom, a Genios (Anagrama-2005), parlant sobre l’Gnosticisme i en un apartat de la introducció dedicat a “La religió de la literatura” escriu: “L’antic Gnosticisme qualificà de pneuma a alguns elements del jo, l’esperit o l’alè autèntics, la veritable persona.”
Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista portuguès té, entre moltes, una gran obra: El Llibre del desassossec, i també L’educació de l’estoic, ambdues publicades per Quaderns Crema el 2002 i el 2003, respectivament, de les quals, tant se val quina, guardo anotada una frase: “Tinc el deure de tancar-me en la casa del meu esperit i treballar tot el que pugui i en tot el que pugui per al progrés de la civilització i l’eixamplament de la consciència de la humanitat”. Paraules que semblen ambicioses, i ho són, però que condensen un gran esperit de servei i de responsabilitat davant la societat; crec que tenen molt a veure amb una profunda espiritualitat. De Maria Zambrano (1904-1991), filòsofa, assagista i poeta espanyola, recullo els tres primers versos del seu poema “El hacer”: “Hay que hacer el vaso vacio y puro y resistente, para que en él se haga el espíritu./ No hay que hacer el espíritu tal como en el Romanticismo algunos incurrieron./ No hay que hacer el espíritu, sinó el vaso./ ….
