Aquest estel que penja del cel és un dels molts que aquests dies ha lluït al carrer Major de Guadalajara. No he vist els llums en la seua esplendor. No obstant això, em puc fer una idea. L’estel, tan potent i tan poderós, és el detall que més m’ha colpit de tot el que he vist. Aquesta ciutat és una mica, com aquest cos celeste lluminós, tradicional i moderna. El nucli antic et transporta a un altre temps. Cada racó evoca l’empremta que han deixat les vides passades. Tinc una sensació semblant a les grans ciutats de castellà. Arribes del teu present i aquestes ciutats t’arrosseguen uns quants segles enrere.
Connexió amb Guadalajara
No sabria dir el motiu, però en tots aquests indrets a Guadalajara he trobat quelcom que no sé explicar i que m’ajuda a evadir-me del mundanal soroll. No conec a cap persona d’aquí. Ni tampoc em sento identificada amb res del que hi ha als carrers. Soc una turista cada vegada que vinc. I en els darrers anys ho he fet amb certa periodicitat amb ànsia d’explorar i de retrobar-me un cop i un altre amb la pau que hi ha.
És, realment, temptador córrer per aquests carrers que semblen blindats a un present on la polarització o les idees surrealistes de ‘Dorito’ són el pa nostre de cada dia. Malauradament, no és així del tot perquè entre els negocis tradicionals cada cop més es van obrint pas tota mena de franquícies que imposen un model cultural que fa canviar d’hàbits als clients.
I si volen anar s’han d’adaptar al seu modus operandi perdent la pròpia identitat immaterial que abans era part de la seua idiosincràsia. Li pregunte a Gork que és el més representatiu de Guadalajara i em contesta això: “sens dubte els seus palaus renaixentistes i isabelins, el seu patrimoni històric medieval i la seua condició de ciutat poc coneguda però plena de joies arquitectòniques”. No estic, plenament d’acord. A més, a més, Gork contesta sense ànima. És obvi, ho sé, però posats a fer una intel·ligència artificial no entenc perquè no s’ha filat més prim per fer-la més pareguda als humans.
El que Gork no sap
El que Gork no explica és que a Guadalajara fan uns xurros que no he tastat en altre lloc. I això que no soc molt fan d’aquesta llepolia. Tampoc explica que si vols fer turisme per visitar les atraccions turístiques has de dur diners en efectiu. En cap museu o espai arquitectònic accepten targeta de crèdit. Potser algun dia ho canviaran, però espere que tarden una miqueta.
Gràcies a aquest imperatiu tinc efectiu i vaig guardant monedes per la pròxima visita a Guadalajara. Sembla una parida, però no ho és tant. Jo que tinc la targeta integrada al rellotge m’adone de com canvien les interaccions humanes en les botigues senzillament pel sol fet de pagar en monedes. Recuperar aquest hàbit de tant en tant m’agrada. I tot per visitar una ciutat. Al remat, Guadalajara ha fet que retrocedesca un poc en el meu present. I això és bo perquè la cursa interna que vivim en aquest segle XXI no ajuda a avançar.
