He seguit el viatge del Sant Pare a Santiago i a Barcelona. He vist un Papa pelegrí, senzill, i admirador de la bellesa al servei de la fe. Un home bo que s’acosta als més desvanguts, els més estimats per Déu. Hi vaig anar al comiat a l’aeroport de Barcelona. Gent vinguda de diversos indrets corejaven el seu nom i onejaven banderes, moltes de catalanes.
De la seva visita em va impactar la profunditat dels discursos. Un Papa teòleg que sap arribar a gent de tota condició mitjançant el gran do de la paraula. La paraula de Déu. Uns discursos en els que destaca per primer cop en un Sant Pare l’ús ampli de la llengua catalana. Això mostra una vegada més la implicació de l’Església amb el país. Ara podem considerar que s’obre una nova etapa de més sensibilitat i justícia envers Catalunya, i de major comprensió del que significa no tan sols la seva llengua sinó la seva particularitat dins l’Estat espanyol i al món.
El Sant Pare ens ha portat el llenguatge de l’amor, en el pelegrinatge de la vida, en la comtemplació de l’obra ben feta, en la donació als altres. Un llenguatge positiu molt necessari a la nostra societat, massa sovint sense un rumb definit.
De la visita del Sant Pare a Barcelona, em quedo també amb la imatge d’aquells que no volen entendre què és una visita pastoral d’aquestes característiques; la dels materialistes de sempre, que no tenen capacitat per a copsar l’home en tota la seva dimensió.
Finalment, un sentiment de gratitud. Barcelona s’ha fet present al món, però no per raons comercials o d’espectacles multitudinaris, sinó per la dedicació del a Basílica de la Sagrada Família. Amb aquest fet, el discurs dels valors morals i espirituals s’ha fet també present. Desitjo que aquesta visita doni molt de fruit.
