Poema de David Jou

El Greco, Toledo

Plena de gràcia.

Faci’s en mi segons la seva paraula.

 

Entre aquestes dues veus, quina verticalitat, quina distància!

 

Quins blocs de temps i d’espai perforats de sobte i per sempre

per la irrupció de l’àngel!

 

Engendrat, no pas creat, en un instant fora del temps i en un lloc

tan nostre i tan poc nostre com la Terra, ínfim en el cosmos,

indigent en saviesa, obscur en generositat.

 

Per què aquí?, per què així?, per què a mi?, per què perquè?:

preguntes que no són el que cal que sàpigues per deixar-te

omplir de gràcia, per esdevenir flama que puja a rebre la

claror que baixa.

 

Quina felicitat, aquest assentiment!: sense seguretat, sense

necessitat,

sense altra resposta que obrir-se, i deixar que el món s’atansi en

tu a allò que està cridat a ser en tots:

creació, do, amor, plenitud, gràcia.