El partit us l’ha sintetitzat Mn. Ballarín com ningú més podria fer-ho. Els bascos han començat molt rampelluts i ens n’han fet un de còrner, segurament empenyuts per una afecció gloriosa i numèricament superior (i Villar que expliqui com s’ho ha fet per a que Mestalla acabés semblant San Mamés), segurament perquè de les poques coses que li manquen a l’equip és saber com ordenar-se als còrners (i mira que a manca de filigranes no cal més que aplicar els clàssics, Pep: per home i per alçada). Fet això, el golet del rampell, se’ls ha acabat tot l’argumentari, i refent-nos de l’ensurt en pocs minuts, no ha calgut més que l’empat a peus de Touré, que ha fet un partidàs a més del gol revulsiu de canonada inapel·lable, i ja tot ha estat una simfonia que cantava aires de victòries, un bany d’innegable superioritat en tots els fronts, una autèntica piconadora. Arguments amb prou força com per a superar els seu relators, que ni amb una realització pròpia del NODO han pogut fer callar que la idea d’un país que es vol molt millor que tota aquesta mediocritat amb la que ens volen assimilar era la que inspirava i empenyia els cossos dels atletes que avui vestien els nostres colors
Es veu que els nois arriben avui al camp d’aviació del Prat, els pugen a un autobús d’aquests sense sostre i els porten al Camp, i que tota ocasió de festeig a la via pública es resumeix en el trajecte: Gran via, Entença, Travessera i Arístides Maiol. Es comprèn: un títol menor, i encara feina per fer. Festeigs, els justos, que encara hi ha comandes per servir. Suggeriria, nogensmenys, que tot quant culé que no fa ni un any deia que fora en Laporta i que l’origen de tots els mals eren els rampells del sobredit president, i que gairebé el foten fora, en acte de contricció, acudeixin a qualsevol de les esmentades vies públiques per tal de, al pas del vehicle que és de fàcil reconeixença, es dignin desitjar-li un bon i darrer any de presidència mentre ovacionen l’equip de gairebé els mateixos jugadors que no eren responsables d’aquelles humiliacions i que ara no deuen ser-ho d’aquestes victòries, seguint el seu curiós argumentari; així mateix suggeriria que es murmurés amb to de lletania i amb la circumspecció de qui es flagel·la allò que no paraven de repetir: Laporta dimissió. La traïció també era dins i es covava com l’ou de la serp, com unes setmanes van demostrar, i els que aleshores ho vàrem dir avui ens sentim doblement joiosos. Que si, que té aires de nou ric, descastadot i desagraït, que és un xava pedantet i poc educat, i segurament a més poc llegit, però que Laporta no era la causa dels nostres mals es demostra perquè sense més canvis que una purga ja tenim el primer títol, and the best is yet to come.
Ai que m’allargo: Sovint repeteixo que ser president del Barça és el segon càrrec més honorable al que un català pot aspirar, i sovint es comprova, per l’enveja que genera, que seu ser cert; avui, però, no he envejat Laporta, per reivindicat que deu sentir-se per la inapel·lable realitat. Aquesta nit, nit inesborrable, baula a la ja llarga cadena de nits que ens relliguen amb una història de tenacitat i voluntat de ser i voluntat d’excel·lir, aquesta nit he envejat la mirada d’orgull del fill del presi, el retorn per uns instants a la nitidesa de la felicitat sense malentesos ni peros, sense escates ni promitjos ni desenganys, haver guanyat perquè som millors i punt, i en aquest esperit sentir que tot s’aguanta i tot, alhora, reneix.
